Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Llegir

La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.

La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.

La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.

Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004

Il·lustracions: Tàssies

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.

Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

Biblioteca, a l'hora de tancar

Els llums s'apaguen.
Se senten sols els versos
dintre dels llibres.

Se'n va la tarda.
El sol ens mira amb pena
entre dos núvols.

Aquesta vida:
un laberint efímer
de sol i pluja.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

Es pot veure i llegir des del carrer

 
Felícia Fuster a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat.

Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo

Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.

*En sard, 'pare'.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

A la biblioteca

La saviesa dels romans rau al seu cervell,
la dels indis en llur fantasia, la dels grecs
en l'ànima, la dels àrabs en la llengua.
                   AS-SADDIQI, s. X



No dominaves el meu alfabet
ni jo l'accent del Delta del teu àrab,
però em vas veure estranger
i vas venir a demanar-me
que t'ajudés a cercar una paraula al diccionari.
Et vas acostar tant a mi,
el teu alè com una bandera de seda
onejant sobre el meu rostre.

Jo passava fulls i fulls,
endarrere i endavant,
dissimulant, fent temps
per no trobar mai aquell mot.
Fins que et vaig dir:
                                "Hi ha coses
sense un significat precís,
intraduïbles".
Però el dubte va quedar resolt:
som sempre una meitat.

Manuel Forcano. Estàtues sense cap. 2013

Tercera topada

Hi ha la maqueta d'una barca
penjant com una ala ferida.
Una llum d'hivernacle marca
la biblioteca reflectida.

Ahir els cavalls, el ganivet,
els juraments en revoltim...
tot se'm va fer exageradet,
com si parodiéssim un crim...

Sabria... Llàstima, de poc...
Però el confort, de to viril,
m'ha demostrat que un bar no és lloc
per converses d'aquest estil.

Vosté se n'acaba d'anar,
un cigarret, Shakespeare obert...
Els Sonets! El món és tan clar,
amb música d'un març incert!

Tal com el sol de primavera
desfà el brodat de neu pel mig,
així la joventut primera
fuig per les vies del capritx!



Mikhaïl Kuzmín. Un peix esquerda el gel, 2019
Tr.: Arnau Barios
Il.: Lluís Gay

On hi ha parets de vidre

On hi ha parets de vidre

enderroquem cortines.

         (Els murs extravagants

           solen ser honestos).

Deixem-nos envair

per platges silencioses

que deturin el temps i les onades.

On hi ha parets de vidre,

sovint s'hi veu, alhora,

reflex i transparència.

Gerard Sala. Amb la veu als ulls, 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada

Il.: Gerard Sala

Abecedari escolar

Alumnes, Biblioteca, Ciències, Dibuix, Escola,
Fantasia, Gol!, Història, Il·lusió, Joc, Katiuska,
Llibre, Mestre, Números, Opinió, Pissarra,
Qualificacions, Riure, Saber, Tolerància,
Univers, Valors, Walkman, Xifra, Y grega, Zero!




Carles Cano. Poemes sense diminutius, 2007
Il.: Paco Giménez

VE BAIXA MAJÚSCULA

En el silenci fecund d'una biblioteca

evoco

el teu indret natal: el meu.

La font trobada: la llengua retrobada: el teu llegat.

A trenc d'alba

encaues els dubtes, aïlles l'error.

En els fulls paginats

abunden cingles, xòrrecs, rieroles, biots i vimeteres.

Hi nien gafarrons, pinsans, caderneres, verdums,

sobretot rossinyols.

Clares vegades la paraula ha estat tan ben atesa.

Perceps el prodigi.

Proclames l'encert.

Abans de fer-se't fosc,

els jerarques t'argelaguen abruptament.

Així les coses.

En el jardí nocturn, gemmes celestes.

(Una estona/ a can Tona/ ens ho dona/ entenent). 

                                           A Jacint Verdaguer

Anton Carrera, dins,

Soc en l'antiga llar de. 2009

Il·lustracions de Natividad Ayala

Ho deia Xènius

Ho deia Xènius. "Teresa és un nom que té mans;
capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor.
Teresa és un nom a la vegada modest i molt fi.
Teresa és un nom feiner." I a fe que, tenint al
davant la Sra. Rovira, les paraules del Glosador
esdevenen profecies. Filla del polític i historiador
Antoni Rovira i Virgili, ha conegut més d'una
maltempsada, però amb autèntic tremp noucentista
sap convertir la dissort en saviesa i generositat
vers els altres. Ella ha estat una discreta Ariadna
que ha dedicat la seva vida, com si res, a fer
sortir els llibres del laberint amb una força
delicada i tenaç: la gràcia de l'atenció, el gest
amorós de qui se sap marmessora d'un tresor.
Triar, endreçar, recomanar són accions contra
l'oblit i la ignorància, de sòlid i pacient triomf
contra la barbàrie. Deixant l'amable aixopluc
de l'arcada de la galeria de casa de la Teresa,
ressona encara més endins el vers carnerià:
El temps, encara temps, de quietud s'emplena.



Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira. Escola catalana. 409 (2004), 32-40 p.

ELEGIA

                 Me llamo barro aunque Miguel me llame.

                                                 El rayo que no cesa

Miguel Hernández era un gran poeta.

Va néixer a Oriola, el 1910, fill d'un pastor.

Les nostres biblioteques s'honren amb l'ample foc dels seus

     llibres:

Perit en llunes. 1933.

El llamp que no para. 1936.

Vent del poble. 1937.

Durant la noiesa va fer de pastor

i va cultivar la terra.

No va marxar, doncs, pels camins amples de la vida.

Tenia un gran caràcter.

Els seus assassins el van deixar morir a la presó, el 1942,

amb sentiment del poble d'Espanya.

Matinejava amb el dia i li agradava de constatar

que, al cor, no li creixen potes.

Escrivia com canta el rossinyol perquè va néixer mestre

per a la poesia.

De dia s'enfilava pels arbres.

De nit tancava la porta del carrer i s'asseia en un racó per

      conversar.

La seva obra sobreviurà i serà llegida.

Gravo el seu nom a l'escorça d'un arbre.

Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001

Ítaca

Paraules i dietaris
creuen la meva biblioteca
com vianants
amarats de pluja
i quan pensen arribar
a un port foraster
on no témer la tempesta,
el destí, juganer,
els porta a nova riba.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992

9 de novembre de 1960

Ahir vaig votar per Kennedy

com el fill segon d'un granger d'Illinois,

mentre amb l'altra mà

m'espolsava les botes

amb un ram d'oliver dels Esquarts.

Ahir caminava

mirant un brotet d'il·lusió

penjat al cantell del diumenge.

Avui me'n torno a la feina;

avui me'n vaig cap a casa;

avui, davant d'una porta tancada,

he sentit: no som res,

pronunciat amb la veu molt tranquil·la.

I jo he seguit carrer avall

amb el pes a les cames

de tants cementiris inútils.

Xavier Amorós, dins,

Dinou poetes dels seixanta. 1987

El llamp màgic

Poca gent sap que els llibres de les biblioteques

tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres

i dibuixos s'estan quiets perquè els puguem llegir.

Els agrada lluir macos i clenxinats. Però quan les

portes de la biblioteca es tanquen, les paraules

xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan

gimnàstica.

(Fragment)

Anna Manso. El llamp màgic. 2014

Tema amb variacions - XI -

Si em prenies un sospir
un altre se'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IV -

Em prengueres un amor,

jo de grat te l'ofrenava.

La joia d'aquells instants

l'absència l'ha feta amarga.

Em prengueres un amor,

no m'he n'has donat un altre.

La primavera somriu,

ni tan sols me l'he mirada.

La cançó del rossinyol

m'esgarria les paraules

que acompanyen el record

d'aquelles hores passades...

Em prengueres un amor,

m'has deixat enamorada.

Segueixes el teu camí

jo resto sense esperança.

Em prengueres un amor,

quina tristesa més ampla!

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - II -

Es troben en la cançó
el riu i la lluna clara.
Festeja la neu del cim
amb l'estel que l'acompanya.
La plata dels olivars
espera l'argent de l'alba.
          Ai amor,
qui fos amb tu, bell amor,
          en l'hora calma!
La verdor flonja dels prats
es perfuma de rosada.
Arriba pausadament
el sospir de la campana.
Un rossinyol encantat
en els somnis em bressava.
         Ai amor,
si em besessis, dolç amor,
         en l'hora blana!


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Mala herba (2)

La llum del carrer entrava per la finestra i il·luminava
feblement l'habitació. Vaig recórrer amb els ulls les parets
familiars i els angles i línies que formaven, els munts de
llibres i les làmines que es trobaven entre ells. Al defora,
la nit avançava. Lluny, molt lluny, hi havia moltíssimes
persones que m'eren importants. Existeixo, doncs; sóc
viu i he de continuar vivint. Vaig començar a sentir-me
més ple, experimentava el desig d'actuar -però al cap
d'una estona em vaig tornar a adormir.

(Fragment)

Séan Golden i Marisa Presas
La Floresta, tardor del 1993

Lu Xun. Mala herba, 1994