Al vespre li pregunte a ma mare

Al vespre li pregunte a ma mare,
en secret després de  les campanades,
com he d'interpretar els dies
i preparar la nit.

En el fons demane sempre
poder contar-ho tot,
triar els acords
d'entre els sons que m'envolten.

Juntes escoltem en silenci:
ma mare em somnia de nou,
i toca, com cançons antigues,
el to major i menor del meu ésser.

De: Gedichte 1948-1953 = Poemes 1948-1953

Ingeborg Bachmann. Poesia completa. 1995

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.

Títol original: Sämtliche Gedichte.

Poemes en català i alemany.

Soc així

Déu va escollir el meu bressol
sabent que m'agradaria,
va guarnir-lo amb pins i sol
i el mar que jo preferia.

Perquè soc mescla de pins
i salabror de mar blava,
estimo el bosc terra endins
i admiro l'onada brava!

Soc roca d'aquest terreny,
tinc com ella arrel profunda
talment com el pi ferreny
fort i auster d'ombra fecunda.

Aimo el verd del bosc ombriu
i del prat quan treu florida
i el blau fort del mar esquiu
quan encrespat perd la brida!

Bosc i mar, són forjadors
del meu ser i del meu viure,
com en gresol se m'han fos
terra i aigua en un somriure.

(fragment)

De De cor endins, p. 11 i 12

Pepita Gallart i Mallol  (Calella, 1923-2012)

Dones poetes de la Maresma. 2020

Eds.: Emília Illamola i Queralt Morros

Climateri

Soc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.

Marta Pérez Sierra. M'he empassat la lluna. 2015

Fotografies d'Enric Macià.
Pròleg de Teresa Forcades.
Epíleg de Sònia Moll.

Obra finalista del IV Premi de Poesia Miquel Arimany 2013

masia

vinc del sec. on les muntanyes
trencades ploren pedra. s'esqueixen.
llàgrimes grises picant pell torrada.
al costat de l'or. la terra erma.
només als marges. farigola que sana.
sota les cendres dels morts. que no són prou.
per fer-se un llit a la penya.
soc del sec. que plora pedra.

Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Espiral de la riba compartida

               A Lluís Solà, en homenatge

Si algú mor
morim tots.

Car mor aquella part de tots
inclosa dins d'allò conjunt
que tots som i que mor.

Totes les coses
representem
totes les altres.

Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Potser jo era

Potser jo era
A. I potser tu eres
B. Teoremes
recíprocs destinats
a convergir aquell dia.

Mònica Vinaixa Miró. Al dellà de l'enlloc. 2021

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat

Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!

novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac

Aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac.

Fes-ne una polsera per a un canell. No empunyis cap espasa
ni brandis allò que es podria brandar, car la saviesa és un ocell
moribund, gravat en un palmell. Gairebé no res. I aquestes
paraules s'escrigueren a la vora d'un llac, abans que l'ésser com
a ésser fos dat i beneït. Una bandada de vides, cadascuna amb
cara de guanyar, cadascuna amb aquest encàrrec ruboritzant:

Burxa aquí. A partir d'ara la mà ja és lliure.

__________________________________


These words were written by a lake.

String them around a wrist. Do not grip a sword or draw
what might be drawn, for wisdom is a dying bird, engraved
on a palm. Next to nothing. And these words were written
by a lake, before being as being was scripted and dealt. 
A pack of lives, each with a winning face, each with this
blushing command:

Prick this. This moment the hand is free.


Patti Smith. Auguris d'innocència = Auguries of innocence, 2019
Tr.: Laia Malo

És en aquests

És en aquests
rars moments en què
romanc absent quan
realment soc.

Tota aquella qui
es desprèn de la
lletra entrada
amb sang.

Tota aquella qui
és prou valenta
per escoltar la
veu que acallen.

Tota aquella qui
no té por de si
mateixa.

Totes aquelles que
esperem que germini
la llavor, som
solidàries.



Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016

A cura de Celeste Alías i Laia Noguera.

Poemes musicats de Montserrat Abelló musicats per Celeste Alías.

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

Al llindar

Al llindar t'hi espera

la llum dels dies.

Aboca-t'hi

i respon-li.

L'ull de la finestra

o també mirada de l'ombra.

Som maneres humanes

de dir-nos l'ésser.

Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017

Pr. Vicenç Altaió

Pluja de tardor

Cau lentament i mansueta
sobre l'asfalt polsós enxarolant-lo
Per la vorera, els ocres
de les verdes despulles
encatifen el nostre caminar.
Sé de la vostra mort,
l'he viscuda dia a dia
amb tots els porus
del meu ésser.

Malgrat la realitat del fet,
entrem, com sempre,
agafats per la cintura
dins del parc frondós
de la memòria.
M'agrada la tardor, comento,
li escau al color dels meus ulls,
a les cendres blanquinoses
del meu cap.

Sento la resposta del teu bes
a cau d'orella
i la teva mà
amoixant-me el pit,
i també et sento a tu,
filla meva,
amb el teu riure de petúnia
i aquella mirada clavant-me
a la creu de la pregunta
que mai obtingué resposta.

Cau dolçament i mansueta
per la grava, la gespa, pel prat,
i ens cala.
Tots tres, agafats per la cintura,
deambulem la tardor
i entrem en el silenci.
Els mots cauen, com les fulles,
esclaus del cercle mortal.



Josefina Vidal Morera. Dues veles blanques. 2002

Il·lustracions: Isabel Fors

Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?


-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.


-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...


-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.


-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.


—Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia
i soc tota una altra que fins jo em desconec.


—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona;
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.


Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.


Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l'empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara t'en rius.


Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!


Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!,
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i am la revenja
mes ai! en el flanc!


Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.


Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau,
que tot s'ho empassa i resol i canvia
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.


A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.


Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala;
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra!
Barcelona nostra!, la gran encisera!



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Al pont

El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver


Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.

El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.

Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010 
Trad.: Elordi i Laia Noguera