Martí

Martí, font de remors coents i dolces,
d'arquets als cels i animalons que salten,
de poblaments hel·lènics i estiuets,
de trobadors i reis, rebels i humans.

Voliaina vehement quan mous les mans,
belluguet amorós, rampell alat,
terratrèmol tossut d'afermaments;
atrevit, petoner i entremaliat,
rialla o grémola segons els vents,
defensor pertinaç dels mots darrers,
amant de cotxes, grues i carrers.

Martí, a tu no et puc llegir el poema,
que no has pas de comprendre'n el sentit.
Prou que et plaurà, més tard, preuar-ne el tema,
propòsit i esperit. Dos anys no és res,
que no fa gaire temps que fas camí
i encara caus estès tot petjant l'aire,
vacil·lant i fidel en el destí.

Tu has estat més que l'antull que batega
als nostres cors, el fruit d'una requesta
que s'encengué amb la flama de la brega,
i que es fongué amb el gol de l'Iniesta.

Tu que ens peixes l'estança de tabola,
al teu costat, la vida és una festa
que sempre hem de dansar a la teva banda:
giga, galop, corranda, farandola,
l'acompliment encès de la conquesta.


                                            Roses, gener 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix

Àlfred

A l'Àlfred, l'ha sorprès una gropada
massa ferotge per plegar-ne veles:
disset dies de lluita acarnissada,
dotze hores de combat entre aspres teles.
En les lleres de vida i mort, Caront
et posà, sanglotant, l'òbol als llavis
per dur-te a l'altra riba d'Aqueront,
que en un traspàs revés, ploren remers i savis.

Amb els cors esquinçats, hem pujat a la barca
que ha besllaurat el riu amb nimfea i sargassos
de pena i de dolor. Hem aprimat els passos
entre adormits nadons tot pregant a la parca
que en fili la bonança, i que ens bressoli el plany
amb la blanca esperança. Fins que un vellutat tint
en cabdellà el bolic cap al fosc averany:
bolcall de càndid llot, tarquim al laberint.

Descansa, Àlfred, fill de la dissort;
has lluitat amb braó i te'ns has mort.
Llisca, al llagut, cap a algun jaç segur,
immune a l'aflicció del món madur.

Arrima al volt la bella flor del Nil:
el lotus d'escalfor, record i estima.
Per molts abrils sense cap maregassa,
compassa, Àlfred, el sol del gentil.



                                  Roses, maig 2005



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per gentilesa de Joan Boix