Preàmbul

Voraç
devoro paraules
amb tenses mans
i ulls esbatanats

Amb set de miracles

I de sobte
el llapis als dits
la llengua esmolada

Obscenament
se m'obren
camps grocs
de pors fondes
que em cal abatre

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Les aigües

Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.

              Ara les nostre ments són una.

Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022

Traducció: Inês Castel-Branco

Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres

La vida et porta

La vida et porta per diferents camins.
Descobreixes indrets
que et captiven la mirada.
Trobes noves fonts on apagar la set.
Arbres que t'aixopluguen de la calor.
L'olor de la terra et sedueix,
penetra pels porus de la pell.
Et recorda que estàs viva.

11.

De: Entorn proper.

Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022

Pròleg: Marta Pérez Sierra.

Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, Montse Font Picas,
Juan Carlos Bernadó Prats, M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.

Disseny cobertes: Josep Cercós Farreny.

Girafa

Tinc el cap a dalt de tot
per menjar les fulles altes;
quan l'estómac vol fer un rot,
¡ascensor cap a les galtes!

El problema és quan tinc set
i veig aigua enmig d'herbotes:
haig de fer baixar el capet
i haig d'eixarrancar les potes.

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Il·lustracions: Montse Ginesta.

I aleshores nosaltres

I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.

Josefa Contijoch. Congesta. 2007

La mateixa aigua

La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.

De Enfilall de tankes

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Aigua

Aigua          m'escapo
dintre d'un vas         m'espero          sé la forma
un instant         amb quina set           m'estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Com qui vol fer arreplega

Com qui vol fer arreplega
de colors i d'aromes
enmig del gel perpetu
on no creixen les flors,
així em pren, de vegades,
l'esperança dels dies,
desig de ser i d'estar,
de set i d'escalfor.

De: El lloc on l'ull descansa

Mònica Miró Vinaixa. Al dellà de l'enlloc. 2021

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

era més que balança

era més que balança
era equilibri i més
qu'equilibri era el pes
de set i set catorze
centes caixetes d'en tu sí
asmes sense numerar al
al platet de la banda d'aquí...



Fragment.


p. 217

Enric Casasses. Uh. 2006

Presència

El nostre cos, la primera afirmació,
com la gana o com la set, i la necessitat
de formar part d'un altre cos.
Les coses petites ens sorprenen
amb grans extremitats i ens les allarguen,
membranes d'escalfor on la vida, encara pura,
es fertilitza, unida com sutures a nosaltres.
Els ulls que ens miren són mons sencers
que accepten la nostra rèplica
només per habitar-se.
Instint de justificació potent,
innat com obrir boques i empassar-se
trossets sexuats i nutritius de mare.
Hi ha un infant, al llarg del poemari,
que em persegueix i que m'obliga a escriure.
Concentra en ell tot l'important.
La resta cap, avui, a tots els altres llibres.



Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Manuel Granell

La llum

Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig,
¿no deu ser una espurna de la llum
creada el primer dia,
d'aquella llum tan assedegada de vida?

El no-res jeia en agonia
i sol surava en la foscor quan donà
l'Impenetrable senyal:
«Que hi hagi llum!»

Una mar
i una tempesta folla de llum
nasqueren a l'instant:
hi havia una set de pecat, d'amor, d'aventura, de patiment,
una set de món i de sol.

On es perdé l'encegadora
llum d'aquells temps −qui ho sap?

Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig  −meravella meva,
és potser l'última espurna
de la llum creada el primer dia.



Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016
Tr.: Corina Oproae

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

Sedegem

Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l'ennuec.

Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.

Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.


Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

Invitació

Un altre cop s'ha mudat blanca l'illa:
els ametllers s'il·luminen de flor.
Tota la terra de bell nou s'abilla
i en la hivernada vetlla ja el ressò

del cant de la sirena en la conquilla,
de l'ombra amable quan és el temps bo,
de la poncella que espera una filla
que en primavera ha d'oferir-la en do.

Veniu i contempleu-ne l'espectacle,
vós que en ponent palpeu encara el fred.
Lluny del caliu o del sol d'hivernacle,

solcat el cel amb remors de fuet,
viureu un temps en terra de miracle:
en tornar a casa encara en tindreu set.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Els camins

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
    ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
    i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
    d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
    el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
    s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
    un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
    vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
    el joc de la pluja i el sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
    mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
    als meus sentits desperts.

III

p. 81

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

Algues i vent

Algues i vent teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.




Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

Cant d'Abelone

Tu a qui no faig confident

que ploro al llit, de nit, sol,

tu que em fatigues dolçament

bressant-me com un bressol;

tu que no em dius del teu vetllar

per causa meva,

què et sembla de suportar

aquesta set sense treva

que ens magnifica,

sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats

com es menteixen així que

volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura

o bé un perfum que rera seu res no deixés.

Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.

No et retingueren mai: per això és que hi reposes

i et tinc per sempre més.

Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Ed.: Feliu Formosa i Xavier Folch

Suc

Si he d'esprémer un cítric que siga aquest de l'ànima,
el que fa l'acidesa gota a gota més dolça,
el d'estrényer la rauxa sense treva,
contra la polpa el món, d'una glopada.

Si m'he d'empassar verdes les tronades
que aquesta llengua siga la que taste
l'última ametla amarga amb alegria,
i que escuren les mans tota la pica
amb les ungles trencades contra el marbre.

I quan hagen tancat i siga l'últim
i encara em plaga un got de lluna plena,
que em puga acomiadar com una font,
a dojo la canella omplint l'estómac.

Quin suc la vida a canvi de la set!




Eduard Marco, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 100