Refrany

De vegades es pot odiar
un gest de l'estimada,
un perfil del seu cos,
una mirada,
i això és també domini
de l'amor.


Pere Rovira. Distàncies, 1981

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.


Pere Rovira. La mar de dins, 2003

El do de l'amistat

Aquestes tardes d'ulls brillants,

ocres i lentes com el brandy dels bons temps,

¿no et tornen un regust culpable i tendre

de quan ens governava la imminència?

No hem perdut cap gran cosa;

hem oblidat només que era molt fàcil

que la vida es girés

rient, com una noia enamorada,

i el do de l'amistat,

que ja és un vici i exigeix

la seva castedat per retenir-lo.

No hem perdut: era un preu. Ara juguem

amb les cartes que ens han marcat els anys,

però pot un instant d'una tarda,

la baralla de rojos del crepuscle

i una cançó que parla de la mar,

portar-nos més enrere: quan volíem

noblement algú que ens durés sempre,

començàvem a aprendre la mirada

que avui, amb més noblesa, ens amaguem.

Deixa'm trencar una copa de paraules

per aquest gest tan nostre i tan antic:

Salut, amic, brindem per una llàgrima

que, amagant-se, encara ens fa dir sí.

Pere Rovira, dins,

Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992

Alba

Hem perdonat el temps
i s’adorm com un nen.
Et torno a veure sense cap record;
només un gust de llàgrimes,
la boca palpitant,
el perfil d’aigua del teu cos en pau.
“Les cançons duren més que els amors”
murmura l’alba. Perquè no la sentis,
t’amago dins dels besos, i somrius
com si una llengua entrés en el teu somni.
Dorm, dorm, que la claror
no s’endugui del llit les tardes blaves,
l’aigua lenta de sol
on buscaves uns ulls, la teva calma
de les remotes nits de mare plena.
Demà no hi haurà res millor que tu.
hem perdonat el temps, i la claror
tremola entre nosaltres, vol
les cireres robades, ¿te’n recordes?,
com quan la llum floria de l’estiu
dels primers anys. Ets tu
la llum que creix, el murmuri de pluja,
la roja piuladissa dels ocells,
i en el jardí de son on ara jugues
es desperta rient la nostra nit.


Pere Rovira, dins,

Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual, 1992