Per a Leonard Baskin
A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.
Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.
Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa
mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen
fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.
Sylvia Plath. El colós, 2019
Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
