Llegir

La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.

La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.

La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.

Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004

Il·lustracions: Tàssies

cap al vespre

Endevino la balada del batec
sota el tacte de l'essència primera.
Ets el temps benigne que dorm dins meu,
que crea de nou totes les metàfores
de vuit mesos de gestació
quan l'horabaixa remou
el meu cos, mentre et penso.

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Un compromís

Prenc ara un compromís amb la tendresa:
Sabeu? la farina i l'aigua en comunió
converteixen en pa la matèria.
Assaonaré el que prenc pels ulls
per les oïdes el tacte o la intuïció.
Semblant a com les abelles preparen la mel
elabore calma dolçor llum
i en faig la meua energia, el meu motor
també el meu residu.
Tot el que he de deixar
que siga bell.
                        Prenc ara
un compromís amb la tendresa.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premi Categoria Oberta de Poesia

Llegir mirades

Quan vingues necessitaré una alenada,
un tu amb mi, un jo amb tu.
Un dibuix als llavis
que descongestionen els ulls cansats,
els tancaré per a que m'interrogues nua
i puguen ser les teues mans
teles transparents per protegir-me.
Et respondré cada pregunta,
obriré la mirada
i entendràs com t'estime.
No buscaré la veu de les paraules,
tot resta escrit en el tacte
des de les mans als ulls.
Si no t'ho dic,
toca'm i perd el temps mirant-me,
toca't, soc una carícia als llavis,
i també espardenyes
                      brutes i cansades.

Lorena Cayuela, dins.

Estels de paper : mostra poètica. 2012. P 138

Acacia farnesiana

L'acàcia farnesiana estén en ziga-zaga
les branques ben armades amb boles d'aromer,
i si ofereix al tacte cada espina atziaga
dona perfum i el groc tan pàl·lid, el primer.

Les seves fulles verdes subtils i pectinades
fan amb els poms de flor un delicat contrast.
Cada any un ram mimós ens treu de les gelades,
veire de primavera que ofrena el primer tast.

Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004

Il.: Antolina Vilaseca

Cos

Enllà de l'aigua i els ossos
Enllà de la sang i l'alè
El cos és l'adreça física de l'ànima
Som llum embolcallada de pell
Criatures del sol creixent
Al ventre de l'univers
Cadascú de nosaltres és un estel cobert d'una forma humana
Els nostres cossos són l'alta costura de Déu
Tela carnosa que degota color i cultura
Damunt d'una passarel·la còsmica

Aquest cos és massa per a molts
I no prou perquè tinguin raó
Els qui decideixen què és la bellesa
La televisió i les revistes no entenen la simetria entre el
            disseny i l'ús
Una màquina creada magistralment perquè sigui testimoni de
            la nostra evolució
Tot el que som
Tot el que hem estat
I tot el que serem algun dia
Viu en un santuari de pell
Cap pensament s'escapa del cos
Cap emoció eludeix el cos
És casa meva
El meu transport
El meu suport
El meu amic
De manera que quan el món hi renuncia per la bellesa
Contesto, el paisatge del meu cos no pot ser vist amb els ulls.
La meva pell se'm sap de memòria
Quan ric el tro retruny convertint el dolor en cançó
Pedres de lluna brillen al meu somriure
I sé que necessito la foscor tant com cal per ser una estrella
I quan ploro diluvis pels ulls
Sense tocar mai el terra
Les meves aigües desapareixen per unir-se a l'aire
I sé que el meu cor és arreu
Les carreteres de la meva cara t'explicaran
Que he resistit tempestes de sorra
I aturat l'ull de l'huracà
amb la meva mirada
Aquests braços han abraçat el vent
Aquests malucs han carregat pedres
Han donat a llum nova vida i beneït l'esguard dels seus
            espectadors
Aquest cor és una roca
Que es desfà en moure's
Es solidifica amb la pena
Aquesta ment és una mina de pedres precioses
Amb una brillantor que solca els oceans
Perquè aquells que en siguin dignes els rentin a les lleres del
            seu riu
La feina és el meu domini
La bellesa és la meva herència
La pell és el meu refugi

Quan estimo dono tot el que tinc
Quatre barrils d'aigua
Tres llesques de foc
Dues lliures de terra
Unides per l'aire en una casa de pell
Hi ha amor en rentar les experiències
Hi ha amor en ofrenar libacions
A l'altar d'un mateix
Hi ha amor en aquestes mans
Inhala bellesa
Exhala disciplina
Inhala sol
Exhala Àfrica
Inhala memòria
Exhala tacte
Inhala protecció
Exhala amor




Lebo Mashile, dins,


XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2019

Tr.: Míriam Cano

Dir.: Mireia Calafell i Àngels Gregori

Les paraules

Les paraules
se m'entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me'n.
Se m'amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d'ulls que endevino
plens de guspires.

Soc amb vosaltres
a través de la pell
d'aquest cos que estimo.



Montserrat Abelló. Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona

Sota les teves mans

Les arestes s'han fos
sota les teves mans,
fetes a amanyagar
la carn dels besos,
tèbies
del sol que les escalfa
sense endurir-ne el tacte.


                                    1957



Xavier Amorós,

Poemes inèdits de Xavier Amorós : 1940-1959. 2000

Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella.

Estius de llangardaixos

Estius de llangardaixos. Descobrir

el tacte del fang, la pell bruna com

la terra. Davallar pel groc del blat.

Evocar bells perfils sargits a l'aire.

Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991

L'any ha començat bé

L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.

¿Quin perill?

¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?

¿Tornarem a veure'ns?

Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...

¿Quin perill?

Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.

¿Ha minvat el vent?

Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.

¿Quin perill?

Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

El vent

EL vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte —les margarides, que ho sa-
ben, han esclafit el riure—. Per què tanta re-
sistència a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el
vol: vet aquí els tres desitjos.



32

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006