Flor que fa

 Als versos, fills
一flors, al ventre.

Laia Martínez i López [Laia MaLo]. Afollada. 2016. P. 10

Epíleg "Laia Martínez i López: sense trampes" d'Antònia Vicens.

Efectes

Encara amb els efectes d'aquell pes,
la densitat del núvol, la blancor
perplexa, encara el dol dels seus efectes.

I de sobte aquell vent. Fora de tu,
tan fugaç, tan incert, com aquell lila
que pren alguna cosa de les flors.

I la terra de sobte entre els cabells,
i de nou encegar-te com la terra
que es desborda i se n'entra dins dels ulls.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022. P. 23

Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.

Creences

Crec en el nom del meu pare
i sobretot crec en el nom de la meva mare,
crec en el dia
i sobretot crec en la nit,
crec en les indefinicions del Diccionari General de la llengua Catalana,
crec que el color de les flors
no és el color de les flors
ni és el color,
crec en la mort i crec en el somriure,
crec en la Via Làctia
i en les aurores seminals,
crec en la desesperança,
crec en el càlcul infinitesimal,
crec en els llops i crec en els anyells,
crec en l'atzar, que és com no creure en res,
crec en els virus i crec en els microbis,
crec en alguns poemes,
crec que la set és el nostre baptisme,
crec que la por mata la llibertat.
No crec en mi
però crec en el que escric.
Crec que demà és un dia d'ahir.
Crec que un final és un final, un punt.

De: Magnicidi (2022)

Eduard Sanahuja

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 73

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Caldrà la pluja

       Si tanmateix vens per mi,
       embarca'm tot de seguida.
                 JACINT VERDAGUER

Han crescut flors als peus
i ara la llum els llepa.
Cap torb s'instal·la al ventre
perquè la pell, avivada de records,
suporta el gebre.
Llestos per viure,
sargits amb foc,
batem la nit amb punys d'acer.
Caldrà la pluja a l'herba
abans que no s'esborri el món.

De: Llum freda

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025. P. 31

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021.

Primavera

Fràgil
és el que teixim,
el que nuem
el que fem nostre.

Som fràgils
i ens pertany
tanta feblesa...

Podem envalentir-nos
i fer-nos còmplices,
els uns als altres,
d'aquest mirall
de cossos joves.

Sabem
que demà, plegats,
voldrem retenir aquelles flors
que moriran
a les acaballes del seu cicle.

Rodolarem, després,
per tots els camins possibles
fins a perdre'ns en l'oblit.

De: Abstraccions.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016. P. 28

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

Papallona

Collí dos pètals de rosa,
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.

Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,

fulla soc, en branca forta.

Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:

però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Cant d'abril

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

La larva s'ha deixondat
i `l cuc torna papallona;
l'esperança s'ha llevat
i llur càntic arreu sona.

De cap a cap de l'horitzó
bull i fermenta un gran petó
ple de misteri i d'unció
d'una naixenta passió.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

Tot lo del món reviu i riu;
tot lo del món és fresc, joliu;
tot lo del món ja sent l'estiu;
tot lo del món reviu i riu.

Dels petons de la Natura
n'han brollat ruixats de flors;
de cada flor una ventura;
de les ventures nous amors.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

En ton si la Primavera
ha badat sos ulls al món,
embaumada i riallera,
deixondint aucells i fonts.

Tot tremola d'esperança,
tot tremola de desig.
Beneïda la frisança
          de l'encís!

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

IV

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

El plor de les criatures

(...)

Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,

que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,

i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,

i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!

Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950

Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

El sentit del creixement

Flors
i barrets
i ungles
i portes

creixen enfora.

Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.

Un dolor que coneixen
coves
i arrels
i orelles
i dones,

que han après a créixer
endins.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016

Per Gentileses tan minúscules

Per Gentileses tan minúscules
com un Llibre o una Flor
es planten les llavors dels somriures
que floreixen en la foscor.

By Chivalries as tiny,
A Blossom, or a Book,
The seeds of smiles are planted ー
Which blossom in the dark.

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.

Text en català i anglès.

L'hort

Teníem un hortet vora el riu,
com un jardí, amb una pica d'aigua
voltada de menta.

Teníem tot el temps de la tarda
dins d'un càntir, que ens guaitava amb els ulls
d'aigua entre els pollancres.

Teníem l'ànima de les flors
sobre la pell, com el vestit nou
d'un dia de festa.

De: Arbres de soledat

Montserrat Butxaca. Jardins d'hivern. 2018

XXXVIII Premis Literaris Calldetenes
   Premi Jacint Vedaguer de poesia

Flor

La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.

Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.

Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.

Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.

Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.

——————————————

BLUME

Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.

Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.

Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.

Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.

Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.

Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.

Els jacints

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes,
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.

Salvador Espriu. Les hores. 1952

I en el llibre:

Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra : edició en homenatge als 10 anys de la seva mort. 1995

El lloc on tenim raó

Al lloc on tenim raó
no creixeran mai
flors en primavera.

El lloc on tenim raó
és compacte i dur
com un pati.

Però els dubtes i els amors
fan que s'esmicoli el món
i siguin possibles un cau
o un solc d'arada.
I un xiuxiueig se sentirà al lloc
on hi hagué una casa
ara enrunada.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. 2018

Traducció de Manuel Forcano

Text en català i hebreu

un dia vas oblidar

                   tous les matins du monde sont sans retour
                                  pascal quignard

un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.

De: paraules que no llegiràs, a ma mare

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

Glosa, rosa

Als nostres ulls, les espines
són fetes d'un mirar endins
clavat a l'aire; balins
de plom encetant brusquines.
Rabejada amb carmesines
imatges d'un altre cor,
bada la cadència al so
galejat de rosa en néixer
amb color d'ella mateixa
i amb l'arrel d'una altra flor.

Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023

VIII Premi Miquel Bauçà de 2023

Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell

Les petites coses

Es recullen amb les mans,
es guarden amb la mirada,
minúsculs grans de sorra.

Les atrapem amb la llum,
enlluenten la foscor
efímeres com les flors.

Algunes amb embolcall,
altres subjectes al vent,

atrapades a l'espill,
reflectides a l'espai.

——————————

LAS PEQUEÑAS COSAS

Se recogen con las manos
se guardan en la mirada
minúsculos granos de arena.

Se atrapan con la luz,
iluminan la oscuridad
efímeras como flores.

Algunas envueltas,
otras sujetas al viento,

atrapadas en el espejo,
reflejadas en el espacio.

——————————

LES PETITES CHOSES

On les cueille à la main,
on les garde au regard,
petits grains de sable.

Attrapées à la lumière,
elles fourbissent l'obscurité
telles des fleurs éphémères.

Quelques unes enveloppées,
d'autres au gré du vent.

attrapées dans le miroir,
réflétées dans l'espace.

——————————

THE LITTLE THINGS

We take them in our hands
and hold them in our gaze
like tiny grains of sand.

We catch them in the light
and they brighten the darkness,
ephemeral as flowers.

Some are wrapped like gifts,
others are blown in the wind,

trapped in the mirror,
reflected in space.

——————————

Mireia Farriol. Estimats anònims. 2023

Pròleg de Francesc Parcerisas

Traducció:

Mireia Farriol, castellano
Sílvia Farriol, français
Jacqueline Minett, english

Primavera

Avui ens ha crescut una por nova
al jardí de casa. És una por
petita, una tija incipient.

Amb tot, una flor apunta.

Demà dispararà.

Laura López Granell. Forat. 2014

Pròleg de Joan Todó

El botó d'or

    Prop d'un rierol on corria una aigua cristal·lina
entre els créixens molsuts i les blaves veròniques,
he vist resplendir sota el sol unes floretes grogues.
Són botons d'or.

   Són petites, aquestes flors, però lluents i boniques.
Llur nom els escau, car tenen cinc pètals xarolats
que veritablement semblen d'or.

  Aquest groc lluent fa que les abelles, les vespes i
les papallones, volin a llur entorn, que es parin per
xuclar-los el nèctar, i tornin altra vegada a divagar
d'un cantó a un altre.

                                 Teresa Sambola (13 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver