El plor de les criatures

(...)

Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,

que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,

i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,

i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!

Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950

Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.