Després de la pluja

Després de la pluja les formes
dels arbres de plom. Mas
sa tallants. El color que substitueix
els negres d 'una tarda plu
josa. Un blau propi de quan
para de ploure sobtadament.

Ha estat estranya la desaparició
de les formes en l'aire. La caiguda
dels tons. Tot d'una han vo
leiat les formes en l'aire.

Fiama Hasse Pais Brandão. Amor pels llibres = Amor pelos livros. 2004. P. 58-59

Traducció de Jordi Domènech.

Text bilingüe català-portuguès.

Nota dels editors i nota biogràfica.

Verds

Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.

Josep Maria Ripoll

De: joia de les fulles altes, p. 11

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Cançó

Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.

Ester Xargay. Infinitius. 2017

Pròleg de Jordi Marrugat.
Epíleg de Vicenç Altaió.

L'escletxa de l'ànima

Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.

Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?

No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?

Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.

M. Roser Llopart i Trias, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014 

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Els ulls

Els ulls són com dos boles
que es mouen molt lentament
les pestanyes van mullant-los
per a evitar fregament.

N'hi ha de molts tons i colors
perquè els pugues mirar:
negres, verds, marrons i blaus,
però no els has de tocar.

Amb els ulls, tu pots sentir,
viure, riure, enamorar.
També pots dir t'estime i fins
i tot pots plorar.

M'agrada observar quan mires
amb eixe somriure clar
quan el silenci m'acaça
i només tinc el teu mirar,

quan els teus ulls, engolint-me,
em diuen, mirada absent,
tot això que poden dir-me,
silencis, entre la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran