Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de setembre de 2017

Desmesurat estiu

Aquest astre vital és un volcà
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...

Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.

I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.


Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle, 2016
Pr.: Miquel-Lluís Muntané
Il.: Antoni Picas

UN ANIVERSARI FELIÇ

Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.


Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes, 2017
Tr.: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

No puc

No puc, Rafel, guardar semblança amb mi
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.




Sebastià Alzamora. Rafel, 1994

Pr.: Miquel Àngel Riera i Nadal

La nostra marxa

Bateu les places tropell de rebels!
Cap a dalt, fileres de caps orgullosos!
Nosaltres amb la riada d'un segon diluvi
rentarem les ciutats del món.

El bou dels dies és bai.
El carro dels anys és lent.
El nostre déu és la marxa.
El cor és el nostre tambor.

Hi ha or més celestial que el nostre?
Quina vespa de bala ens pot picar?
Les nostres armes són les nostres cançons.
El nostre or, les veus que sonen.

Jeu al verd prat
fins a cobrir el fons dels dies.
Arcs de Sant Martí sotmeten amb la brida
els cavalls ràpids dels anys.

Vegeu, les estrelles s'ensopeixen en el firmament.
Sense ell les nostres cançons teixim.
Eh, Óssa major!, exigeix 
que al cel ens hi portin vius.
Canta! Beu l'alegria!
Primavera, omple les venes.
Cor, redobla!
El nostre pit és cuir de timbals.



Joaquim Horta i Manuel de Seabra (tr. del poema)


Vladimir Maiakovski, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Sóc la seva ombrel·la

Sóc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003

UN PI

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària 
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.


De: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012
Ed.: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

CANÇÓ

Jo faig els versos per virtut
d'aquell per mi més dolç que l'aire;
que amb ell mos versos he viscut
i me'ls coneix caire per caire.

Jo faig els versos per l'amat,
que me'ls entén i me'ls estima,
i en paga em dona, enamorat,
un bes per cada nova rima.

Jo faig els versos per l'espòs,
que me'ls acull com la fillada
que fos sortida del meu cos
i molt de mi hi hagués posada.

Jo per al mestre ara els faria,
que quan tenia alguna por,
«Fes versos -diu-, amiga mia,
que cada dia els fas millor».

                                       Abril 1917



DE: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012
Ed.: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

28 de setembre de 2017

EFECTES

No és a la nit sinó al capvespre,
a l'hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d'un cable elèctric
es posen d'acord i aguanten l'alè,
apreten les ales i se'ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
som
a punt
a punt
a punt
de travessar el cel i creuar el continent.

La força de l'impuls
reverbera el fil elèctric,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú
entén el perquè.


Anna Gual. L'ésser solar, 2013
Epíleg de Lluís Calvo

Islàndia

Poeta,
et capbusses dintre de la mar;
el teu pensament,
com una gran dorsal oceànica,
fricciona realitat i somnis,
d'on surt magma interior,
emergint com illa solitària
en cada poema.




Assumpció Forcada. Immunitat, 1990
Pr.: Jordi Pàmias

Que travessa les ones

Que travessa les ones
- ales de mar i vent
en el flux de la vida,
des del fons cap al ras,
des de fora a dins,
carena entre els corrents,
permanència d'aigua.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

26 de setembre de 2017

Vent

En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.



Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992


25 de setembre de 2017

Direm la veritat, sense repòs...

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.


Salvador Espriu, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

22 de setembre de 2017

Mirall

Ulls que miren serens,
que fan pessigolles a l'ànima.
Ulls profunds i bells,
com un llac en calma.

Ulls com estels.
Sortós aquell, aquell
qui s'emmiralli en ells.




Pr.: Rosa Fabregat

17 de setembre de 2017

LES FORMIGUES

Ara que vaig a dormir
desitjo que les paraules
treballin per mi.

Feu-me pessigolles
sota la pell.

Obriu-me
túnels secrets.



Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)



ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix 
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar.

I contents de no haver creat
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.



John Ashbery. Some trees = Alguns arbres, 2001
Tr. i intr.: Melcion Mateu i Adrover


16 de setembre de 2017

DEL SILENCI

...I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud:
ve quan la gent no l'anomena massa
i el crida l'elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d'aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l'estimem pas massa:
només t'adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.


                                                              09.03.1940



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012
Ed.: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

14 de setembre de 2017

RECEPTA DE CUINA

                                  A Elisabeth Hangertner


Afegir una mica de sal cada dia,
fer la pasta amb la farina de les hores,
emmotllar-la sens que quedi
un sol grum o problema.

Posar una copa de passió,
afegir-hi les espècies dels somnis,
treure l'all de l'angoixa,
posar el llorer de les idees.

Que no manqui el julivert de l'esperança,
l'aroma d'un bes de canyella,
la calidesa amorosa del tacte,
la temperatura del cor.

Remoure la cassola amb una abraçada,
tastar la salsa amb una besada,
deixar que bulli lentament
amb la tapadora de la confiança.

Parar la taula amb estovalles
i ornaments festius de litúrgia
i en un gerro d'aigua
les flors del desig.

Il·luminar amb llum càlida
les pupil·les dels ulls, sens pressa,
gaudir amb tot els sentits,
de tota la intimitat que el cor us demani.



Assumpció Forcada. Fotosíntesi, 2004
Pr.: Carles Duarte


Menteixo si dic que he cremat

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no sóc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges, 2004

Meandres

Vius intensament
com el riu i el vent,
modelant paisatges
del riu de la vida.

La força del clima
et fa remolins,
marmites gegants.

Més tard els meandres
dibuixaran llunes
records de la nit.

Lentament la dansa
segueix els teus passos
i veus com s'acaba
l'amor i el desig.

Arriba la calma,
en l'ample ventall
de la teva vida
i et reben onades
de la mar profunda.


Assumpció Forcada. Flora sapiens, 1993
Pr.: Francesc Parcerisas



13 de setembre de 2017

UNA FONT; UN NIU; UNA XARXA

Quina poca previsió,
ja no em dic
ets aquesta, vas allà, perds això.

Ara em sento com el pulmó
que respira sense pensar-se,
com les cames que avancen
sense conèixer el gest exacte
que les impulsa endavant.

Hauríeu de veure
el fil de llum
que em surt de l'alè quan parlo,
els grumolls de llum que em cauen dels ulls,
les partícules
de llum
que, sense voler, escampo.

Lamento no ser més concreta,
passar per alt, com si no existís,
l'amor que m'habita.



Anna Gual. L'ésser solar, 2013
Epíleg: Lluís Calvo

9 de setembre de 2017

Poetitzar

Poetitzar, travessar els abismes de la vida sobre
un fil prim de paraules.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
Il. de la coberta: Llorenç Pons Moll


El temps en ordre

Pare, la mar -irrevocable i justa-
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.



Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

Sedegem

Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l'ennuec.

Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.

Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.


Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014


8 de setembre de 2017

Nova geologia

L'ona còsmica i màgica
va reorganitzar
aquelles fulles mortes
que eren carbó.

Concentrant el carboni,

va sorgir un grafit
que dibuixava les paraules
dintre de nous paisatges.

Agafant fondària i calor

va esdevenir,
com una nova filigrana,
xarxa en l'espai.

Va sorgir del fons de la mar

el diamant pur,
que dia a dia anem polint
posant-hi facetes noves.



Assumpció Forcada. Immunitat, 1990
Pr.: Jordi Pàmias

Falguera del Burren

Falguera al Goteborg botaniska trädgården per Teresa Grau Ros
                                  A Milagros Salvador


Les calcàries vestides de gris
es dilueixen amb el plor,
deixen petites fissures
on arreles com una falguera.

Els sentiments i el cor,
com un protal·lus,
segueixen dins de la terra
en aquest clima desfavorable
que han marcat els dies
en el darrer temps.

Ara comença
la fecundació de la teva força,
del teu jo que emergeix:
sortiràs de la terra com una falguera
amb frondes que faran possible
captar la llum.

Tindràs esporangis,
esperances, cobertes
per cutícules resistents,
cobrint els teus sentiments.

I ja cap clima podrà trencar
la teva estima, el teu somriure,
la teva seguretat, el teu jo,
el teu cicle.




Assumpció Forcada. Fotosíntesi, 2004
Pr.: Carles Duarte

A hores petites

                     No tremolis de fred. No tremolis de res.
                                                        Joan Vinyoli


Avesat al glapeig de les hores
tot se'm fa auster quan tu
m'apropes a l'antiga mar,
als densos itineraris del foc i del temps.

On aniré advers dins el boscatge?
Les hores petites assaonen.
Elles guarden moments perduts,
                                                    oblidats
a l'obaga de la vida i el somni.

Abriguem-nos i no deixem de mirar endins,
                                                                   al fons.

En cada u de nosaltres,
l'ombradiu vespre
germina com roca primigènia.


Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992


Els ulls

Dels ulls de Picasso surten raigs paral·lels
que es projecten veloçment cap al lluny,
sempre enllà. Quan arriben a qualsevol lloc
fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n
els fragments tot creant una nova realitat.
Dels ulls de Klee, estranyament profunds i
enigmàtics, en surten raigs que es disparen
en forma de ventall. El raig central és potser
el més penetrant. Qui s'hi posa al davant 
en sent l'energia. La resta dels raigs es
dispersen, però sempre l'encerten. Els ulls
de Miró s'obren tant, que la realitat arriba
a ser superada per la seva representació, i
el signe mínim n'explica el màxim. Els ulls
de Kandinky ressegueixen atentament i des
de molts punts de vista un teclat recorregut
per uns dits que toquen Schönberg.




Feliu Formosa. Centre de brevetat, 2006

La muntanya

De vegades és lluny, la muntanya;
d'altres, difícil, agresta i tan alta...,
i el riu que ens la separa i aparta,
a més de desconeguda i estranya.

No obstant això, cal caminar
i tenir paciència i confiança
en un mateix, en el Cel esperança,
car, si la vols, l'has de pujar.

A mesura que vas escalant
pensaràs que l'esforç no és en va,
i imagines què hi haurà més enllà?

Els ocells, sense por, van volant.
On sóc? Sense adonar-me'n sóc dalt.
No era tan lluny, sols calia voluntat.



Pere Asensio. Alosa, o, el llenguatge dels ocells, 2003
Pr.: Rosa Fabregat

7 de setembre de 2017

Plujosa

Plujosa
regalima records
la tarda:
la nostra infància
d'infants d'orfenat
tots els mars
totes les llunes
el boll que crema
el foc inextingible.



Josefa Contijoch. Baix continu, 2014

Cançó

Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret  ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda,
i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.



Tr. de Miquel Desclot, dins,

Antologia de la poesia universal, 2010

3 de setembre de 2017

VII Paraula de poesia

Pensar, filosofar
a voltes cansa.

Escriure poesia és un acte d'humilitat
que et fa abatre el cap amb arrogància,
enfront de la paraula.


(Fragment)



José Miguel Gràcia. XXXIII poemes : reflexions i abstraccions, 2005


2 de setembre de 2017

116

No posaré impediments a la unió
de ments lleials. L'amor no serà amor
si s'altera davant l'alteració
o el du, qui et deshonora, al deshonor.

No. Sempre és fix. Una marca constant
que mira a la tempesta i no s'atura.
És l'estrella de cada barca errant
que no té preu malgrat tenir una altura.

No és joc del temps l'amor, tot i el compàs
de la falç seva sobre llavi i front.
No s'altera l'amor pel pas fugaç
dels dies, ferm fins al final del món.

Si em demostren que estic equivocat,
jo mai no he escrit ni mai ningú ha estimat.



William Shakespeare. #58 Sonets, 2010
Tr.: Txema Martínez