Arbre

El vent i la pluja,
agafats de la mà,
envolten el teu arbre,
sacsegen les teves branques
en aquesta tempesta
que avui marca les hores.

Argiles, llims i petits grans de sorra
emigren pintant l'aigua,
corren seguint la pendent,
deixen nues les arrels
que s'agafen al sòl amb força
perquè no caigui el teu tronc.

Ara, quan tantes fulles
han estat arrancades
i han volat lluny,
quan has perdut part de la teva ombra,
arriba la pedregada
fissurant la teva escorça.

Malgrat tot
cap llamp ha partit
el teu ànim i potser
si esperes amb paciència,
veuràs nous brots, nous brancatges
i noves fulles que donaran
noves il·lusions als teus anys.

Assumpció forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

El fred

           Per a Josep Maria Sala Valldaura

Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.

Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i 
sense esmentar-ne l'autoria.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

Xiula que xiula

Tanqueu portes i finestres
que el vent bufa enfadat.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
i pels clavills s'ha colat.

Espenta els núvols amb força,
se'ls emporta cap al mar.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el cel ennuvolat.

Enlaira les fulles seques
formant caragols alats.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el brancatge fullat.



Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018
Il.: Julio Antonio Blasco

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

Cedre del Líban

Potser eres estranger,
però les merles del barri,
trobant-te ben adient,
t'han pres fent un gran xivarri.
Sense demanar permís,
tal com els toca de ser,
han llogat el teu brancatge
per posar niu a recer.
I tu, tranquil i amable,
tot alçat i presumit,
vius feliç allà a la plaça
amb música de dia i nit!

Lola Casas. Retalls poètics, 2001
Il.: Gustavo Roldán

Hivern

Mentre gebre cobreix de cristall el brancatge,
enlairem nostre cant;
que el roser sembla mort.
Mes la imatge de la rosa s'està perfumant
en son cor!


Vivències.



Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
Ed.: Carme Arenas

Les fulles apunten

Gira el Març la testa
amb ses roentors,
que acuiten la festa
dels tendres colors.

I per les collades
ve ta llum gentil,
ton cant, tes ruixades,
tos besos, Abril.

I el brancatge sent
com tènuement
el fa delitós

un néixer indecís
un mica gris,
una mica ros.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

Sisena elegia

Figuera: des de quant temps que per a mi té sentit
això, que quasi et saltis la florida
i que recloguis el teu secret pur,
sense vanar-te'n, en el fruit decidit al seu temps!
Com la canella de la font, el teu brancam inclinat
empeny la saba amunt i avall: ella salta
de la son quasi sense desvetllar-se, cau a la felicitat del seu
més dolç reeiximent.
Mira: com el déu en el cigne.


Fragment




Rainer Maria Rilke. Elegies de Duino. 1995

Tr.: Manuel Balasch

Tot dormint

Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.



Simona Gay, dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició de Montserrat Abelló