Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rius. Mostrar tots els missatges

14 de novembre 2025

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.


I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.


Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.


Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.


I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit
que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.


No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.


És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.


El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.


Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.





del recull Final i començament (1993)



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.



Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018


Pròleg de Vicenç Villatoro.


LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

11 de novembre 2025

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.






Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016


14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

26 d’octubre 2025

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.



Vicenç Llorca



De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.


També es troba en el llibre:


Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

16 de setembre 2025

Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.


De: I. El silenci de les erugues


Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

25 de maig 2025

Rateta, rateta

Rateta, rateta
si vas a la font
no caiguis a l'aigua
perquè no hi ha pont.
Rateta, rateta
quan passes el riu
no mires el sol
que no tot es riu.
Rateta, rateta
si vas a la mar
junt amb l'estovalla
posa l'esmorzar.
I si el sol solet
et vol enganyar
fes-li la rateta
amb l'espill del mar.



Empar de Lanuza



De: 10 poesies per escoltar. 2n cicle educació infantil (I3)


Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

07 de març 2025

Mar doble

Com una carpa de circ, el Montseny
blau sobre el cel rogenc i la boirada,
solca el Tordera i amb la vela empeny
els ormeigs de Montnegre i l'arborada.

Cordes d'arítjol, pals de castanyer,
bocells de mesc i estais de romeguera.
Proa i masqueta al cim de Montllorer,
popa al Grínola que clou la galera.

Montseny, Montnegre; el mateix cim, vaixell
velat en bosc ara de núvols, ara
d'arbres. Pel mar lunar de quin farell?

Velam de llicorella i botavara
d'alzina. A l'arbre ocult de quin terreny?
Mar del Montnegre, oceà del Montseny.


Perejaume



Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

11 de febrer 2025

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.


iv


Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

08 de febrer 2025

Vaig veure

Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.

Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.


—————————————————


Vi


Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.

Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.



Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

31 de gener 2025

L'hort

Teníem un hortet vora el riu,
com un jardí, amb una pica d'aigua
voltada de menta.

Teníem tot el temps de la tarda
dins d'un càntir, que ens guaitava amb els ulls
d'aigua entre els pollancres.

Teníem l'ànima de les flors
sobre la pell, com el vestit nou
d'un dia de festa.


De: Arbres de soledat


Montserrat Butxaca. Jardins d'hivern. 2018

XXXVIII Premis Literaris Calldetenes
   Premi Jacint Vedaguer de poesia

21 de novembre 2024

Aprenentatge

Només el foll
persegueix la llebre
entre els avets,
sense atrapar-la.

De nen volia
abastar el riu amb la mà,
tot fent almosta.
Però ara miro el corrent
i la remor em parla
com un càntic.

A cops,
desistir ens fa lliures.
I un gest
diu la renúncia.

La negació
és el contrapès
de l'infinit.




Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Premi Carles Riba 2019

Epíleg de Lola Nieto.

26 d’octubre 2024

La Terra

I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.



Susanna Rafart. La llum constant. 2013


Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012



03 d’octubre 2024

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.



Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

04 de setembre 2024

El jo que no soc

El jo que no soc a mi s'adreça
amb fragmentats bocins del que vaig ser.
Les paraules no poden dibuixar tants anys efímers,
s'enfronten la quietud fictícia de les aigües del riu
i el moviment submergit de tots els mars.
Oscil·la creixent la lluna sobre els màstils.
En últim discurs, fred, l'hivern es dissoldrà.
Pensament de mort, resignada certesa, glaç.



Del llibre Blaus (1993)


Zoraida Burgos


Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay
. 2021. P. 61

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

21 d’agost 2024

Nosaltres i els corrents selvàtics

Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.



Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

22 de juliol 2024

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.


———————————

Hábitat nuevo


Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.


Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

12 de juliol 2024

L'escondiment

O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;

  que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.

  Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.

  Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.

  Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.


Josep Carner. La inútil ofrena. 1924


També es troba al llibre:

Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016

Edició crítica de Jaume Coll

26 d’abril 2024

El campanar de Lleida

A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dona espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-m'hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dona mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!



De: Els llocs del poeta...

Magí Morera i Galícia


Pròleg i selecció de Joan Triadú

19 d’abril 2024

El riu

El riu
fa i perfà
incansables imatges
       de fum blau-grisós,
       que s'enlaira

i confon
amb la llum del matí
         enllosada.



Teresa Roses. Escletxes. 1982

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

23 de març 2024

L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico

                                                    Eugenio Montale


Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.



Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20