Abandon

Jardí sense mur, idea equivocada.
Poc a poc existint es configura pur
el límit del desig.
Inclinades les roses sobrepassen l'instant
que el mur de l'abandó conjura.

Rosina Ballester. Violència intervinguda. 2006

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2005.

També es troba en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 133

Editors literaris: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Paraula

La paraula refà
un món perdut. Conjura
ombres, ecos somorts,
i els eleva a presència
immediata. Tornen
els cossos que estimàvem
ーamb una lluïssor
d'aigua enllunadaー, els dies,
trenats, en el record,
com gallardets als pals
d'una nau fugissera...

Poesia: misteri
d'uns mots, que afaiçonem,
amb delit, en la calma
nocturna, noms que tenen
l'encant pur de la forma

o ーcontrapunt secretー
el ritme de la música...
Ambigua descoberta
de l'amorós designi
d'uns cossos, que abracem,
nus com l'aire, en la festa
dels somnis, raïm negre,
òrfic delit, paraula!

De: La llum màgica de la poesia

Jordi Pàmias

Es troba en el llibre:

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció de Carlota Casas i Pep Paré

Il·lustracions de: Carme Solé Vendrell.

Inici

Soc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Soc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Soc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Soc sal i soc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Es troba al blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006