(A tots els meus avis,
que encara viuen en mi)
Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.
(Ara l'herbatge xucla
els darrers signes de vida
—o de mort—
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)
Encara arrepleguen serradura
com aleshores unes altres mans
més velles
—gelades com les teues,
transparents com les teues. Tots
ho diuen, llargues, se les ha dei-
xades ací i són teues—.
I té l'endús per escampar-la
als peus de les parets per on
s'esmuny groga
la pluja.
I encara rieu i canteu
amb els pallassos grisos de la televisió
i mengeu bosses plenes de llepolies
i feu olor de sabó i de brillantina
de trossa, com el pilotet d'argent
enrotllat al clatell secular de l'àvia.
I pengen encara del sostre,
com d'un esquelet d'ossos de fusta,
estalactites de sol amb cabells
arreplegats de pellofa.
Serradura escampada pertot arreu,
eixugant l'aigua que davalla del cel
per camins de calç assedegada.
Aroma a pluja vella,
a vesprades tèbies difuminades
en l'obagor.
Rialles en un televisor en blanc i negre.
Infantesa desfeta a les mans
com un grapat de serradura:
pluja o pols groga
que el temps rovella...
De: Temps de corcons
Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993
Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992
