Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,
penso què pensaran
els fills dels nostres fills
allà a sota del mar
sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Avet etern

L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.

Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.

Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.

Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.

Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.

RL 10 - 1952, p. 150

Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

Teulats de Girona

El riu sec de les teules
esperava l'hivern
per combregar amb la pluja.

Les velles xemeneies,
glorietes del fum,
eren llotges d'ocells
al teatre del vespre.

Les tardes de novembre,
cremen cartes d'amor
que el sol ponent en menja.

Després -ja nit- plourà
i la nau del record
ancorarà finestres...
... la blava nau dels morts,
amb les nanses lluentes,
dels que se'n van anar
de la casa per sempre.

Josep Tarrés, dins.

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó

l·lustracions de Mercè Huerta

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2019.

Temps de corcons

                                         (A tots els meus avis,
                                     que encara viuen en mi)



Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.

(Ara l'herbatge xucla
els darrers signes de vida
                                         —o de mort—
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)

Encara arrepleguen serradura
com aleshores unes altres mans
més velles
—gelades com les teues,
transparents com les teues. Tots
ho diuen, llargues, se les ha dei-
xades ací i són teues—.

I té l'endús per escampar-la
als peus de les parets per on
s'esmuny groga
la pluja.

I encara rieu i canteu
amb els pallassos grisos de la televisió
i mengeu bosses plenes de llepolies
i feu olor de sabó i de brillantina
de trossa, com el pilotet d'argent
enrotllat al clatell secular de l'àvia.
I pengen encara del sostre,
com d'un esquelet d'ossos de fusta,
estalactites de sol amb cabells
arreplegats de pellofa.

Serradura escampada pertot arreu,
eixugant l'aigua que davalla del cel
per camins de calç assedegada.
Aroma a pluja vella,
a vesprades tèbies difuminades
en l'obagor.
Rialles en un televisor en blanc i negre.
Infantesa desfeta a les mans
com un grapat de serradura:
pluja o pols groga
que el temps rovella...



De: Temps de corcons




Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Aquest mar que sabem

Aquest mar...
                      ¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?

Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.

(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim

i poguessen trobar el goig íntim del fill).

El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994
Ed. Joan Fuster

Un aniversari feliç

Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

A hores petites

                     No tremolis de fred. No tremolis de res.
                                                        Joan Vinyoli


Avesat al glapeig de les hores
tot se'm fa auster quan tu
m'apropes a l'antiga mar,
als densos itineraris del foc i del temps.

On aniré advers dins el boscatge?
Les hores petites assaonen.
Elles guarden moments perduts,
                                                    oblidats
a l'obaga de la vida i el somni.

Abriguem-nos i no deixem de mirar endins,
                                                                   al fons.

En cada u de nosaltres,
l'ombradiu vespre
germina com roca primigènia.


Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992

Hivern

Quin temps tan fosc i galdós!
Ara surto de l'escola...
         i el sol ja ha tocat el dos!

El dia se'm fa molt curt,
la tarda llarga i pesada.
Vull poder tornar a la plaça
a jugar fins la vesprada.

Trec el nas per la finestra
i veig el carrer desert.
Tothom està dins de casa,
on vols anar amb aquest fred?

Però el temps amb pressa corre
i marxarà el fred tan viu.
Tornarà la primavera...
         i ben aviat serà estiu!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions, 2003
Il.: Linhart
Comp.: Àngel Valverde

Somriu

SOMRIU la vesprada
quan somrius i em mires
i em dius les paraules
que em diuen l'amor.

S'encén la pell blava
de la nit de brises,
volcans i maragdes
si abrace el teu cos.


Versos per a Anna



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

Veu

Al cor del vespre lent,

quan el pollanc s'adorm

i els ulls s'han deseixit

del tremolor de l'aigua,

com silenci de pedra

s'imposa aquella veu.

Parla com una mà

que empelta calidesa

sens mesura de risc

en una galta freda.

Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

Les roses grogues de Lykthea

Lykthea porta roses damunt de la pell bruna;

de roses que es destaquen prop l'or dels seus joiells.

Porta enfilalls de perles tots blancs com clars de lluna

els braçons bruns i mòrbids ornegen els anells.

Lykthea porta roses dintre dels pits clotades:

són els trofeus esplèndids de sos amors llunyans.

Lykthea encara ostenta la força en les mirades

quan pensa en els idil·lis dels seus darrers amants.

Ara sa casa resta ja tota sossegada.

Lykthea surt al pòrtic al caure la vesprada.

Mes passa el temps ... les roses davallen del seu pit.

Lykthea té en els llavis encar la jovenesa

i encara té el prodigi suprem de sa bellesa.

Mes els amants no tornen... Les roses s'han marcit.

Vicenç Solé de Sojo, dins,

Antologia de la poesia modernista. 1990

Editor: Jordi Castellanos

Un poema xinès

Llegeixo un poema xinès

que algú va escriure fa mil anys.

L’autor ens hi parla de la pluja

que cau durant tota la nit

al bambú que cobreix la barca

i de la pau que finalment

s’instal·là en el seu cor.

¿És casualitat que un altre cop sigui

novembre, hi hagi boira

i una posta de sol plomissa?

¿És potser per atzar

que un altre cop algú visqui?

Els premis i la fama són

molt importants per als poetes,

però tardor rera tardor

els arbres orgullosos es desfullen

i, si alguna cosa roman,

és el mormol delicat de la pluja

en els poemes que no són

alegres, però tampoc tristos.

Tan sols no veiem la puresa,

ni el vespre, quan l’ombra i la llum

ens obliden un moment,

ocupats a escartejar secrets.

Adam Zagajewski. Terra de foc. 2004

Traducció de Xavier Farré.

A remor bromera

La veig a la cabina,

la veu que s'endevina.

L'inconscient s'esgola vine,

la tarda s'escola a ritme

de mots que enriqueixen

l'esclat de cada gest.

Va fent i fa vent.

Cada gest, un somriure.

Cada esguard, un esquitx.

El vespre s'acomiada

a ritme de gestos

que esclaten a cada mot.

Fa vent.

Va fent.

Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007

L'excusa per al tedi i la delícia

Alguna cosa passa a les vesprades
que ens ompli l'horitzó de lucidesa.
Potser riu la ciutat, o s'extravia
la fe del pelegrí sense nissaga,
mentre la nostra gosadia troba
l'excusa per al tedi i la delícia.

Alguna cosa passa a les vesprades
que sorprèn l'esperit i tot abasta.
Tal volta amb dolça màgia s'inflame
cada gest de l'amant, tal volta dubte:
en els seus ulls eterns admira, com
pren forma la més bella primavera.

Isidre Martínez Marzo. Camí de tornada, 1996

Dolçor atàvica

S'estén la calma,

el dia declina.

L'estela de l'astre-foc

pampallugueja

entre les fulles

neulides.

Els troncs rugosos

destil·len

licor de resina.

Les orenetes,

en estol,

passen xisclant

i s'enfilen.

És l'hora dolça:

un plomall de cotó

que els colors

difumina.

La petita cadira

de pita trenada

davant de la porta

atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,

la síndria roja

es balanceja humida.

El cavaller

de l'armadura d'escorça

s'apropa de gairell

fent tentines.

Pedra contra pedra:

el so metàl·lic

del single atàvic

de la Terra.

La guitarra rep un cop

i s'escampa

la buidor oprimida.

És l'hora dolça:

el matís amable,

la Vida.

Montserrat Riba. El bol del mendicant. 2011