Parar esment

Ho guardo a la memòria,
haver estat aigua, terra, foc,
moixó, flor, mosca, borinot,
herba, esbarzer, pedra, ametller...

Obstinada en desaprendre
per poder seguir fent via,
—esborrades les empremtes
barrejats els caminals—
perdo l'olfacte, gust, oïda,
vista, tacte, dies, vida.
I al cau d'una lletania
feta d'aire i veus d'infant,
sento a voltes la fiblada
que m'etziba algun record.

Faig llavors pas de gegant
i recupero el silenci.

Montserrat Gort. Del pretèrit imperfecte al futur simple. 2017

També és troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

També

És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

Anhel

Des d'un nèctar silent
pren embranzida.
De la fondària al cel
fa la bastida.
Dins la foscor, l'arrel
xucla la crida
que ha d'envoltar de llum
la nova vida.

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

Text lliure

La llibertat comença amb lletra doble,
—per a tu un signe, l'altre per a mi—.
Cadascú la saó de concedir
al mot sencer, la seva part més noble.

Escriure'l, a l'estil de cada poble
sense guixar cap lletra del veí,
llegir-lo sense por i, cada matí,
extreure'n la certesa més immoble:

només serem qui som si, en format lliure,
deixem anar les frases pel camí.
Que sigui la passió del pelegrí

qui, amb lletra neta i clara, es posi a escriure
que caminar plegats vol dir conviure
amb pau, amor i dret a decidir.



Montse Gort, dins,

Versos per la llibertat. 2018