Als nostres ulls, les espines
són fetes d'un mirar endins
clavat a l'aire; balins
de plom encetant brusquines.
Rabejada amb carmesines
imatges d'un altre cor,
bada la cadència al so
galejat de rosa en néixer
amb color d'ella mateixa
i amb l'arrel d'una altra flor.
Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023
VIII Premi Miquel Bauçà de 2023
Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell
Els destins complexos
que no sabem ni volem saber
són aquí. Ens miren rient i ens fan pessigolles
tal com el vent fa fimbrar els plançons de l'arbre
que, ple de primavera, va del gris al verd, per acabar en plenitud.
Serà estiu, ja.
Meritxell Cucurella-Jorba. La volumetria del neguit. 2021
Postfaci de Jaume Pont
XXV Premi de Poesia Màrius Torres, 2020
m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
XLII
Vicent Andrés Estellés. Obra completa IV [Horacianes]. 2017
Estudi introductori i edició a cura de Jordi Oviedo Seguer.
Miraves i triaves les ceres de la capsa,
tecles de colors ben arrenglerades,
melodies entre els dits.
Teclejaves fúcsies, malves, liles,
pluja de blaus, ocres, i roigs.
Triaves notes, feies escales i cançons,
dibuixaves mons i esclataven simfonies.
Dins del llibre:
Trencadís. 2015
Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals
Ens vam mirar als ulls
i ens vam adonar
que ja ens havíem llegit
la primera part del llibre.
Vic Moliner. Tu i les pres[s]es. 2023
Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.
Joan Asbert. Poesia en models. 2015
Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014
Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.
12
Cau de llunes, 1977
Maria-Mercè Marçal. Petits poemes. 2022
Il·lustracions de Mercè Galí
Edició a cura de Judith Barnés
Verd bressat amb escorça sobre el camp itinerant
del teu xiprer que et fa de riba.
-teu en l'oneig-
que et fa d'espiga
de casalot i de més brasa espectral
que és nau i que t'és cresta:
mira't i mira.
Roger Costa-Pau. Ara en veure-hi. 2018
Epíleg de Montserrat Garcia Ribas
... and thou no breath at all?
Thou'lt come no more,
Never, never, never, never, never!
W. SHAKESPEARE
Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.
Escriuria sobre cada un dels seus pètals.
Tan sols mirant-los,
tan sols somiant, amb la punta dels dits,
històries sense fronteres,
històries de color blau i rosa.
És clar que em diran, a cau d'orella,
que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
esquinçades, cremades,
que és d'un gris insuls,
que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.
Però això no fa per a mi.
Jo, si pogués
redibuixar el món,
en veu alta us
el faria llegir. Escolteu!
Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018
Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi
Traducció: Lluïsa Moreno
La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava
en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència
de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.
Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.
Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937
Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.
Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023
Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés
Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.
Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pròleg de Glòria Bordons
Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.
Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021
Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós
Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.
Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!
La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim
bosc interior.
—————————————
Bosque interior
Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.
¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!
La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà
Inclou partitures dels poemes musicats
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha
Pròleg de M. Àngels Anglada
No en tindrem prou amb una mort
per copsar l'ànsia del faisà
que haurem fet créixer en captiveri
quan mira el cel entre les reixes.
No en tindrem prou amb una mort
i no podrem morir dues vegades.
Com explicar, si no, que algú llegeixi
cal salpebrar les ales i lligar-les
per evitar que s'obrin dins del forn
i no senti com trona aquí a la cuina,
com poder entendre el gest
de qui pinça les potes i no enyora
un cel més clar, clar com aquell
que va acollir, en el seu moment,
l'embranzida de l'au. I amb la de l'au,
la seva.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
