Aquestes tardes d'ulls brillants,
ocres i lentes com el brandy dels bons temps,
¿no et tornen un regust culpable i tendre
de quan ens governava la imminència?
No hem perdut cap gran cosa;
hem oblidat només que era molt fàcil
que la vida es girés
rient, com una noia enamorada,
i el do de l'amistat,
que ja és un vici i exigeix
la seva castedat per retenir-lo.
No hem perdut: era un preu. Ara juguem
amb les cartes que ens han marcat els anys,
però pot un instant d'una tarda,
la baralla de rojos del crepuscle
i una cançó que parla de la mar,
portar-nos més enrere: quan volíem
noblement algú que ens durés sempre,
començàvem a aprendre la mirada
que avui, amb més noblesa, ens amaguem.
Deixa'm trencar una copa de paraules
per aquest gest tan nostre i tan antic:
Salut, amic, brindem per una llàgrima
que, amagant-se, encara ens fa dir sí.
Pere Rovira, dins,
Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992
