Lliçons d'anglès

Quan li tocà cantar a Desdèmona

–i tan poc viure li quedava–
no pas d'amor, la seva estrella,
de salze, salze sanglotava.

Quan li tocà cantar a Desdèmona
–i enfortida la veu l'arrossegava–
vers ella, pel dia negre, el negre diable
salms de rius en plors portava.

Quan li tocà cantar a Ofèlia
–i tan poc viure li quedava–
com fa l'espiga en la tempesta
tot el fenàs del cor gronxava's.

Quan li tocà cantar a Ofèlia,
l'amarg dels somnis l'ofegava.
Amb quins trofeus un brot de salze
i celidònia s'enfonsava?

Deixant les passions, com vells parracs
de l'esquena tombar, amb la mort del cor,
entraren a l'estany dels móns, llurs cossos
mal aimats, a amarar i a entabanar.

Estiu 1917

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 338-341

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Lliçó de coses

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

De: Vida privada. 1972

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Edició a cura d'Àlex Susanna

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Jo ja no soc cap nen!

Jo ja no soc cap nen!
Així que, tomba,
no donis més lliçons al geperut!
Parlo per tots i ho faig amb tanta força
perquè el cel de la boca es torni cel
i els llavis s'aclivellin com fang de color rosa!


                              6 de juny de 1931




De Fragments de poemes destruïts


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Edició, traducció i notes d'Helena Vidal
Introducció: Gueorgui Kubatian

L'ensenyament del llibre

Les armes valdran quasi el mateix que els soldats.
Els productes valdran quasi el mateix que els obrers.
Les pastilles de vitamines, els transistors,
els bitllets de cinema, la nostra adolescència.
El suc de taronja, els enamorats, el tremolor
dels dits que toquen el botonet de pilotatge.
Cent anys no seran prou per a l'instant irrecuperable
per damunt d'un milió de persones a l'alçada de
trenta mil peus.

Els morts de la guerra no poden comptar-se. Un
dels germans pot ser entre els supervivents.
A més, si és el temps de la pau, el net no reconeixerà
el testament.

Es jutja els acusats. El temps passa.
Allargant les mans, un foll cec dins la cambra ben roja
gira lentament els braços llargs. Els braços llargs.
Cap dit llarg no l'estimula,
el mur llança tot sol la seva sang.
Dins l'acordió que han fet amb la teva pell
hi ha la fi del mur marcat per la saliva
de la classe social que no triomfa mai.

D'ací d'allà, el tub, el fum, el soroll buit de l'aixeta.
La música de tothom.
Tot i això, ni si el teu cos, tot, es convulsiona estirant-se,
arronsant-se, cap soroll.
"Fins demà a la mateixa hora, a la mateixa emissora."

Si estires una il·lusió, innombrables en seguiran, 
una darrere l'altra.
Si d'un dia passat no en resta més que un dia,
avui, a reveure, i tornar sense cap obsequi.
I sense que s'hagi matat ningú, el far brilla,
les onades amaguen l'escullera i de sobte ja no es veu.
Mirar fit a fit és la lliçó del llibre.
Perquè un llibre ha existit 
només per aquell que viurà encara igualment demà.

1964




Horikawa Masami, dins,

Poesia japonesa contemporània. 1988

Edició: Felícia Fuster, Naoyuki Sawada

Pròleg de Caritat Oriol Serres.

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

M'acosto

M'acosto la curculla a l'orella i escolto les onades
perdudes.
      Recordo, un cop més, la lliçó primordial.


  Buidat de tot,
el vell cargol de mar
  s'omple de veus.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

La pintura del cartell d'aquests Jocs Florals de Barcelona (1996),
va ser obra de Leticia Feduchi.

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

El mirall mostra el teu encant

El mirall mostra el teu encant desprès,
i el rellotge, el preciós minut que et fons;
rebrà el full blanc el que la ment t'ha imprès
i el llibre et donarà aquestes lliçons:

l'arruga que, sincer, el mirall et troba
recordarà la tomba bocaoberta;
ombra i sigil, l'agulla et diu que roba
el temps i cap al temps etern deserta;

tot el que la memòria et destria
lliura-ho al buit d'aquests fulls blancs, conscient
que amb els fills que el cervell entrega i cria
coneixeràs millor la teva ment.

Si observes els oficis que jo et dic,
tu en treus profit i el teu llibre és més ric.



William Shakespeare. Sonets, 2010 

Tr.: Txema Martínez

Enmig del camí

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen els paranys
que ells armaren
així que m'han pres

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen les velles
lliçons dels trampers
així que m'han pres

Mentre el bosc siga llur bosc
no he de creure
que els dracs no siguen dracs
que les bruixotes no encisen

Aprenc llurs regles
per a trencar-les
Sols qui occeix el drac
entén el que li canta el bosc.


Erich Fried. Al bosc. 1988

Tr.: Andrea Sarah Steinbök

Una faula necessita la seva extensió

Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Foravilers

Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara!




Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida : 1973-1988. 2000