De tout ce monde ensoleillé
je ne désire qu'une chose : un banc dans le jardin -
un chat s'y prélasserait...
Là-bas je m'assiérai
avec une lettre,
une seule, une toute petite -
tel est mon rêve...
_______________________________________
Desig
De tot aquest món assolellat,
només desitjo una cosa : un banc al jardí -
un gat s'hi quedaria...
Allí m'asseuria
amb una carta,
només una, una de petita -
aquest és el meu somni...
(poesia traduïda al català per a aquest blog)
Edith Södergran
Es troba en el llibre:
Edith Södergran, Karin Boye. Deux voix. 2011. P. 26-27
Presentation et traduction du suédois: Elena Balzamo, Caroline Chevallier.
Dessins de Turi Arntsen.
Va néixer de la besada d'un oratge contra la mar dolça
estimbant-se al si de la blavor profunda,
escampant l'esclat de l'arribada,
banyant cabres i corbs marins,
alzines, pins i ratapinyades,
pertot n'hi hagué d'escuma clara
i per un instant
el món tornà lletós i efervescent:
la mar fou una gran nevada.
Maria Garcia Garau. Entreforc. 2025. P. 15
Postfaci: Pau Vadell i Vallbona.
26è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.
Nota: Les fotografies d'aquest poemari provenen de l'obra Rutes amagades de Mallorca, de Jesús García Pastor, i han estat cedides per la Biblioteca Digital de les Illes Balears - Universitat de les Illes Balears.
Quantes coses perdem per por de perdre,
quantes coses no fem per por de ser,
quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules i manquen fets.
Us enganya ben prou qui digui el contrari.
Mai n'hi ha prou de present, sempre ens en falta.
Som ara i aquí i la prova n'és que el cel és blau
i que el món respira. O que el cel és roig, tan se val.
Quan la il·lusió es transformi en pedra
o arribem a creure en la mentida;
quan ja no sentim que som res,
sabent amb certesa que encara som.
Llavors i només llavors podrem excusar
que ja no tenen sentit els colors.
La resta és tan sols un no saber dir,
un no voler fer per a no haver de ser,
un tenir por de perdre allò que estimem.
Quantes coses perdem per por de perdre,
quantes coses no fem per por de ser,
quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules i manquen fets.
De: Pensar-te
Muntsa Prat. Els secrets de les paraules. 2016. P. 71
Pròleg amateur de Roger Cònsul.
L'Everest cau, roc per roc,
en un strip-tease psicòtic,
l'erm, porós, supura vòmit,
el pla es plega fent manyocs;
el mar s'alça i flota en flocs
en mans d'huracans despòtics
i en uns volcans espasmòdics
les selves salten al wok.
Entre el rebuf d'un gat gòtic
i esgüells d'un verro barroc,
el món s'esqueixa, caòtic,
pres d'un onatge de foc,
i l'Humà esdevé anecdòtic,
entre el no-res i el molt poc.
Si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida.
JACINT VERDAGUER
Han crescut flors als peus
i ara la llum els llepa.
Cap torb s'instal·la al ventre
perquè la pell, avivada de records,
suporta el gebre.
Llestos per viure,
sargits amb foc,
batem la nit amb punys d'acer.
Caldrà la pluja a l'herba
abans que no s'esborri el món.
De: Llum freda
Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025. P. 31
Pròleg d'Albert Gavaldà.
42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021.
«Woman breathing, just an ordinary
woman breathing.»
SHARON OLDS
Mentre segueixin passant
concentrats
i sense desesperació
els trens d'Öresundstâg,
mentre dia rere dia
el futur sigui el lloc
on vaig estar tan sola,
no tindré cap perspectiva
de la cendra.
Avui respires la ciutat
on vas creure que hi havia
una altra realitat i te'n vas sabent
que cap altre foc no podrà
cremar-te mai més.
No t'amoïnis,
no fugis, no cridis,
no ploris si descobreixes
que amb el pas del temps
no has escrit res més que silencis.
A fora t'esperen
tots els retrunys del món.
De: # 2. intrusa a Babel
Raquel Casas Agustí. El foc dels heretges. 2025. P. 71-72
Epíleg de Lídia Gàzquez.
XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.
He de reconèixer:
Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari
del que em fa la vida real, que m'empeny als límits de l'engany.
Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria
de beure'm el suc de les ruïnes.
Que no he enderrocat el meu temple i que les meves experi-
ències hi resten ben custodiades. Tinc experiència en l'ofici
de viure.
Que vaig creure, vaig fer el paper que em tocava i, ara. caic.
Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia.
Enas Sultan. Collage per passar el diumenge. 2025. P. 10
Traducció de l'àrab de Margarida Castells Criballés.
Premi de Poesia Roissy-en-Brie 2024 per a persones refugiades a Europa, convocat pel
PEN Català en el marc del projecte europeu Be (P) Art Grow With Arts.
Text bilingüe en català i àrab.
Nua, senyoreges vells murs de pedra
al baterell del sol.
L'home t'ha mostrat la bellesa
de columnes indelebles. Estàtica,
t'inventes la porositat de l'ordre dòric,
díscola i sinuosa ondina de secà,
en un mar de llum sense temps.
Al riu Evros,
noranta-dos homes han nedat nus
per por d'una frontera: cada minut comptava,
en la memòria dels temples destruïts.
T'escapoleixes, solitària i muda,
igual que el món,
igual que el món.
(Inèdit)
Susanna Rafart
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 46
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
«M'abelleixen quatre coses
ーqui prou les sabrà lloar?»
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.
Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.
Abraçada pel fang,
el món em parla.
Jo, m'entreg a la paraula.
De: #sospita
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
A Fina R. Palau
Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.
Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.
Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.
I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
De les dones com nins surten,
flamarades sortiran.
JOSEFA CONTIJOCH
Des que em vaig obrir de nit
com l'oculta flor d'un cactus
i vas treure el cap de dins
del silenci de les aigües,
penso més en el futur
i en aquest món desbocat
de tot fre corrent al trot
que cavalca vers l'abís,
el desordre dels estius,
la natura escopetada,
l'edat fosca. La barbàrie.
Tu, capoll de papallona.
Jo, filat d'alta tensió.
T'he parit i això és salvatge,
també electrocutador
com un crit de matinada,
com la llengua dels llampecs.
També una revolució
i no l'acte resignat
—posat dòcil de xaiet—,
on tenia por de caure.
Tu, voliana voladora,
jo, flameta crepitant,
farem del nostre devora
un despertar groc flotant:
groc que enllumena i encén,
groc de guspires, centelles,
com un gran eixam d'estrelles
dins d'aquesta nit tan negra
que resplendirem arran.
De les dones, com nins surten
cuques de llum. Volaran!
De: Animares
Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 87-88
Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.
Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.
De: #un altre món
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56
Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73
Pròleg de Feliu Formosa.
PRÒSPER
El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.
Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.
II
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48
Notes de Jaume Coll Mariné.
Premi Carles Riba 2025.
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
24
La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.
25
Consolen el món
esquelles i címbals.
26
Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.
27
Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.
28
Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.
Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38
Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Text en rus i català.
