Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dits. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dits. Mostrar tots els missatges

17 de març 2024

Esclat

Miraves i triaves les ceres de la capsa,
tecles de colors ben arrenglerades,
melodies entre els dits.
Teclejaves fúcsies, malves, liles,
pluja de blaus, ocres, i roigs.
Triaves notes, feies escales i cançons,
dibuixaves mons i esclataven simfonies.


Clara Mir, del grup de poetes "7 de Cors"


Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

02 de març 2024

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.



Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

21 de febrer 2024

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.


Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

23 de setembre 2023

Jo, si...

  Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.

Escriuria sobre cada un dels seus pètals.

           Tan sols mirant-los,
 tan sols somiant, amb la punta dels dits,
       històries sense fronteres,
   històries de color blau i rosa.

 És clar que em diran, a cau d'orella,
     que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
      esquinçades, cremades,
      que és d'un gris insuls,
   que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.

     Però això no fa per a mi.

           Jo, si pogués
      redibuixar el món,
         en veu alta us
  el faria llegir. Escolteu! 


Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018

Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi

Traducció: Lluïsa Moreno

15 de juny 2023

El gest parla

El gest parla en baixa veu, fregant, amb les puntes dels dits, el silenci
de les paraules.
Una escriptura immaterial, que en desvela la bellesa oculta.
Marinada que ondeja bladars, cap al tard.


El laberint del cal·lígraf, XVI



Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022

Pròleg de D. Sam Abrams

01 d’abril 2023

El polze sobre l'horitzó, els dits tocant els astres

Orienta't amb el Sud si veus
que el Nord no sap ajustar-se.
Utilitza de brúixola un òrgan.
Traça un mapa i després
un altre que puguis portar
amb tu com un paraigua.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Candor.
L'horitzó en rep el pes.
Estén-la bé. Simetria
Els dits, gramàtica i ritme,
aniran a tocar els astres.

Compta primer fins a deu
i compta després fins a set.
Índex guardat a la boca.
Presenta al cel després
la seva humitat, com una espelma
que has d'omplir de vent.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Utopia.
L'horitzó en clou el pes.
Estén-la bé. Amor.
Els dits, empatia i rigor,
aniran a tocar els astres.

Observa les aus senars,
anota bé els seus propòsits.
Atura el moment. Examina
les seves parts, una a una
sabent que tot alhora
serà sempre massa.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Presència.
L'horitzó en valora el pes.
Estén-la bé. Plaer.
Els dits, indret i escolta,
aniran a tocar els astres.


Lúa Coderch. Palau de vent. 2021

23 de desembre 2022

Mai

                                A la meua àvia

Mai no vaig poder dir-te
que t'estimava
mai no podré ja dir-t'ho
que t'estimava
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que m'embadalien 
els teus ulls de gata grisa
bressant-se-te'n al front

Mai
que fascinats jugaven
els meus dits en la pluja blanca
banyant les teues galtes

Mai
que et vaig sorprendre nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig poder dir-te
que el teu cos menut
feu el meu
gran
mai
que les teues passes primerenques
feren les meues
grans
mai
que la teua pell
sense camins
em feu definitivament
gran
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que em vas somriure nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig saber
si em volgueres
mai no sabré ja
si em volgueres
ni tan sols ara sé
si això és important
però sé
això sí
que ens hi trobàrem a la mateixa edat
per jugar amb nines
agafades de la mà
per botar la corda
agafades de la mà
per admirar-nos
agafades de la mà
davant un mirall de records impossibles.



Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010.

22 de desembre 2022

Camí prop del mar

Asseguda a la barana
miro el mar
confondre's a l'horitzó
allà on el far
retalla un cel de nacre,
on els velers es perden,
on els meus pensaments
llisquen entre els dits
com sorra fina.



Mercè Ferrer Rundan. El temps immòbil. 2010

Selecció de textos i correcció: Lluís Lucero
Dibuixos, aquarel·les, tintes i carbonets de l'autora.

14 d’octubre 2022

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.


Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

16 de setembre 2022

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.


Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

11 de setembre 2022

Al matí

Tendir a emprar el temps
a tota plana
tenir ganes de pronunciar-se
sobre la democràcia
el valor probablement compost
de pluges passatgeres
a la punta dels dits una mica de tinta i dels altres


———————————————————


Matinée


avoir tendance à employer le temps
à pleine page
avoir envie de se prononcer
sur la démocratie
la valeur de probablement composée
de pluies passagères
au bout des doigts un peu d'encre et d'autrui



Nicole Brossard. Instal·lacions (amb i sense pronoms). 2005

Traducció d'Antoni Clapés

16 d’agost 2022

Com un peix

Com un peix, la llum
et rellisca entre els dits. Et sorprèn
un moment que has perdut.
I la memòria calla.
T'ha confós el gest d'Yrit.




Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

15 d’agost 2022

Calma

Son  madurs  els  raïms,  el  camp  llaurat.

La  muntanya  dels  núvols  se  separa.

Sobre  els  miralls  polsosos  de  l'estiu
l'ombra  és  caiguda.

Entre  els  dits  insegurs,
és  certa  llur  claror,
i  llunyana.

Fuig  amb  les  orenetes
l'últim  turment.

———————————————


QUIETE


L'uva  è  matura,  il  campo  arato,

Si  stacca  il  monte  dalle  nuvole,

Sui  polverosi  specchi  dell'estate
Caduta  è  ombra,

Tra  le  dita  incerte
Il  loro  lume  è  chiaro
E  lontano.

Colle  rondini  fugge
L'ultimo  strazio.



Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

05 d’agost 2022

Aigües tortes

Les paraules per on passo, les que ara em llegiu,
aquelles per on us faig passar, les paraules on soc
per qui m'hi cerqui, la paraula de les paraules
al meu través. La veu viva de les paraules, sense
haver-les de dir ni de llegir. L'escriptura en veu,
en nom, de les paraules, com un soroll remot
que se'm vessés als dits. Els textos haguts i per
haver, allà on, sempre en camí per mica de
pendent que se'ls obri, les lletres hi troben
el seu natural. Les paraules fluents, nítides, el
do líquid i sonor de les paraules d'esbarriar-se,
a terra, elles amb elles. La bocaterra de les
paraules, les paraules illetrades, més aviat
magres i pedregoses, el sauló excessivament fort,
la terra massa cremosa o afetgegada, de tant 
posar-nos a la boca un lloc per mirar-lo de dir.



Perejaume. Obreda. 2003

18 de gener 2022

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.



Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,


Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

26 de desembre 2021

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.



Tomaž Šalamun, dins,


Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

30 d’abril 2021

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

23 d’abril 2021

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

22 de novembre 2020

Escriptures de la vida

La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.




Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

25 de juliol 2020

La fira dels prodigis

Un prodigi banal:
el fet que tenen lloc molts prodigis banals.

Un prodigi ordinari:
en el silenci de la nit el lladruc
de gossos invisibles.

Un prodigi de tants:
un núvol menut i tènue,
i és capaç de tapar una lluna gran i feixuga.

Diversos prodigis en un:
un vern que es reflecteix damunt l'aigua,
i el fet que el costat esquerre correspon al dret,
i el fet que creix amb la copa cap per 'vall
i que no abasta pas el fons,
per bé que l'aigua no és pregona.

Un prodigi a l'ordre del dia:
vents bastant suaus i moderats
que durant la tempesta esdevenen tramuntants.

Un prodigi com un altre:
les vaques són vaques.

Un de no pas pitjor:
aquest i no un altre hort,
sortit d'aquest i no un altre pinyol.

Un prodigi sense frac i barret de copa negres:
coloms blancs que s'envolen amb fressa.

Un prodigi, perquè, si no, com anomenar-ho:
avui ha eixit el sol a les tres i catorze
i es pondrà a les vint zero u.

Un prodigi que no sorprèn tant com caldria:
els dits de la mà són, de fet, menys de sis,
i, tanmateix, més de quatre.

Un prodigi sols de mirar al voltant nostre:
el món omnipresent.

Un prodigi accessori, igual que tot és accessori:
allò que és impensable
resulta que és pensable.



del recull Gent dalt del pont. 1986

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra