Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
A les meves àvies
Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes
Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven
Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?
Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.
Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.
Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
1993
Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024
Pròleg d'Anna Maria Velaz
Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.
Eva Dénia
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
en la part més desesperada de desembre
vam clavar una tija d'ametller a la terra i,
contra tot pronòstic, va agafar.
no li va importar ser més petita que la gebrada,
i arribat el seu temps, va florir.
així tu.
——————————————————
no máis desesperado de decembro
espetamos unha vara de amendoeira na terra e,
contra todo prognóstico, prendeu.
non lle importou ser máis miúda que a xeada,
e chegado o seu tempo, botou flor.
así ti.
María Lado. Ós, mama, sí?. 2024
Traducció de Sònia Moya Villanueva.
Edició bilingüe. Text encarat gallec-català.
...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.
Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.
Fragment entre les pàgines 34 i 39.
Peter Handke. Poema a la durada. 2015
Traducció de Marta Pera Cucurell.
Text en català i alemany.
Hui tornen ells,
els nostres morts.
Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.
Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.
Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.
Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,
deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.
Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,
el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.
Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
per a A.P.C.
Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.
1971
Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022
Traducció i presentació de Pol Guasch
Pròleg d'Ada Bruguera
Edició bilingüe anglès - català
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.
Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!
Bertolt Brecht.
Traducció de Feliu Formosa
dins el llibre,Oh fills meus
escampats com l'herba clara,
vàrem ser quatre rius amb cinc afluents
i un immens himne d'amor.
Qualsevol os ens hauria agredit
sadolls com érem de mel.
La nostra dolcesa
és gran com la paraula del déu pur
que veu com s'esfuma la terra
davant del seu fulgor.
Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.
De: Tardor: la força d'una arrel
Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010
Pròleg de Joan-Elies Adell
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009
Pulmons d'enfilalls de seda
nissaga
cementiri
teranyina
dolorosa que he teixit
en el sostre
de la cuina
de la infància
dels meus fills.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.
Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.
Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.
En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.
I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.
Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.
Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.
Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.
Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.
L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.
Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996