3. Actituds personals i cultures professionals (2)

... les cultures professionals no són simplement la suma
de les actituds personals dels professionals. Les cultures
professionals, com les dels pobles, són un conglomerat
d'actituds, valoracions, tabús, relats, i també celebracions,
mites, herois... que arrosseguen amb molta facilitat les
actituds i valors personals, modulant inclús el sentit crític
personal. Poden ser font de construcció professional,
però també d'escepticisme i de males pràctiques.
La selecció és imprescindible.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013
Coord.: Pere Darder

Carnaval

Són les fulles la disfressa dels arbres?

Són els trens la disfressa amb què es vesteix

la distància? És potser aquesta pell

la disfressa feixuga de les ànimes?

Despulla'm ara lentament, així

com l'abril es despulla de glaceres.

I llisquem aigua avall de la memòria,

lluny de nosaltres mateixos, tan lluny

de tu i de mi que no ens reconeguem,

disfressats de fulles, trens i distàncies.

Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

El dia colliràs

El dia colliràs, dejorn les roses

es baden per a tu, pura mirada,

afavoreix la nit, migdia, albada,

i guanyes cor endins totes les coses.

Que fonguin els teus ulls neguits i noses,

indiferents al temps; vida i besada

siguin al teu rellotge i alcin cada

branquilló de l'amor tendres aloses.

Amor i més amor, sens cap recança,

et coroni l'avui, l'ànima ardida

solqui a l'atzar el vent de l'esperança.

Frueix de l'hora avui la dolça crida

i portau al cistell, ansa per ansa,

amor i tu, les roses de la vida.

(La Capella dels Dolors...)

Josep M. Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

ADOLESCO

                        V

Enterrar somnis cel de quan era petit

és el viure constant que em sorprèn cada dia

despullat com estic, sols a voltes --és ver--

de defenses reals contra el mal del mal créixer.

-- ¡Maleït sigui el jorn que vaig créixer! --me dic

amb renecs d'home adult, destrossat de no ésser.

I em rosega silent un cuc verd i ventrut

que es desfà tot menjant ideals, formatjats

a la cambra d'un nin insolent i quimèric.

I la lluna se'n riu des del seu lloc de sempre.

(Fragment)

Antoni Lluis Moll, dins,

Quart Premi de Poesia Vila de Sant Boi, 1998

Ai, la infantesa

Ai, la infantesa.

Si el rellotge volia

desfer la ruta,

trencaria la corda

de la seva volada.

Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre, 1996
Pr.: Carles Duarte

Cova blava

La roca oberta.

Claustre marí,

incendi de la sal

en la fibra calcària.

La llum estesa en arc a la sortida.

Reducte retallat pel so de l'aire.

Fred turquesa. Profunditat de peix.

I l'aigua dins la boca

d'un cos esdevingut

un bell i estrany

mamífer blau.

Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

Mitjorn

Eren platges de sol
instaurades en el blau
davant Mallorca.
En el sagrat ofici del primer bany
que recupera el primer estiu del món;
el sud escrit damunt l'arena
en blanc, i el mar que ve d'Orient.
No hi ets.
De lluny, igual que tu, eren
els que tornaven.


Son Bou, Menorca



Margarida Ballester, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Paratge somniat

Blavegen els estanys. En llur suau estesa

                    el cel s'emmirallà.

Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!

                   oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t'abelliria

                   son auri parament.

En platges de coral hi dorm la llum del dia;

                  la posta s'hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana

                 els seus castells rodons.

Les prades que s'hi fan no saben la rotllana

                   de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,

                  però, l'instant fugaç,

l'espurna del desig, la rosa que es marcia,

                  el braç damunt el braç.

Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella

i l'ona de la mar, en veure el primer estel,

corones deixarà, per tu, de vidiella

                   i rams de xuclamel.

Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins,

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba

¿Què saps, dolça amiga de seda,

quan l'alba es comença a daurar,

què saps de l'ombrívola cleda,

del meu insomni humà?

El liquen, humit d'ombra blava,

ja es deu aclarir vora el niu:

però ta cançó m'allunyava

la Son—ocell esquiu.

No saps la inquieta palpebra,

ni el front al coixí massa ardent,

ni el llit ennegrit de tenebra,

tu, entre l'alba i el vent.

Marià Manent

Libèl·lula

Flor viva de l'aire,
libèl·lula atzur
volares rondaire 
per sobre del mur.
Tota esgarrifança
tota il·lusió,
son blau d'alegrança
llençant a baldor,
la meravellera
s'emmeravellà;
mes tu, l'encisera,
fugies enllà.

Maria Antònia Salvà

L'escola en català

Valors

Hi ha un únic heroisme:
veure el món tal com és
i estimar-lo.



Romain Rolland, dins,

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions d'Inés Luz González

Dèiem: la Nit!...

                                     A Carles Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Just érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

J.V. Foix, Sarrià (Barcelona), 1893-1987,
dins, El Price dels poetes: 25 anys, 1995

L'abrupta llengua

hem estat un poble de sorts (Verdaguer, Fabra i d'altres),
més que no pas de sistema sostingut i segur. I no cregueu
pas que sigui pessimista. Potser, tot ben comptat i debatut,
la reacció dels millors contra l'adversitat llevarà qui-sap-lo.
I, després, hi ha els prodigis.



Fragment.


Josep Carner, dins,

Jordi Julià. L'abrupta llengua: Mercè Rodoreda, una poeta
a l'exili. 2013

Les ciutats oblidades

La furia della confessione,
prima, poi la furia della chiarezza.
PIER PAOLO PASOLINI

De tant en tant em tornen les ciutats
que he visitat per uns quants dies (no he arribat
a ser-hi mai més d'una setmana sencera).
M'apareixen d'imprevist quan fullejo
un llibre de la biblioteca, on la data
de la compra està ben anotada, pensant
que així podria posar ordre amb més facilitat
a la vida. Recordo llavors, sense gaire esforç,
la llibreria concreta d'un carrer imprecís,
la disposició de les prestatgeries,
el racó dels llibres de semiòtica, les seccions
dedicades a teoria literària i a poesia
italiana més actual. Em ve també
la mirada a penes entrecreuada amb una jove
estudiant que portava el llistat de lectures
obligatòries entre les mans.


(Fragment)



Joan-Elies Adell. La degradació natural dels objectes, 2004

Després de la tempesta

Queda't on ets. Podem entre tots dos
restablir les distàncies, els límits,
adequar altre cop espai i objectes
i fins i tot omplir aquest silenci
de noves harmonies.
                              No fem cap
gest de sorpresa o de refús, que tot
ens és donat cadenciosament
i ens crida a més creixença.
                                       Mira com
s'ha aquietat la llum i en ones lentes
revenen els colors i les preguntes
per l'ordre inalterable del paisatge.

Queda't on ets i encén-me la mirada.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992

3. Actituds personals i cultures professionals (1)

Estem parlant de preparació emocional personal,
però també d'una cultura professional de grup, de
claustre, de centre. I més a la llarga cal parlar de la
renovació de les nostres cultures professionals.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013

Aquest present que em plau

Només el verd, només el blau,
només l'aigua amb caprici de joguina
i aquest present que em plau,
home i temps havent l'hora matutina.

Tot el mar davant meu,
l'esguard de l'aigua, antull de cada onada,
el vol de la gavina airós i breu
dins la pau enamorada.

Ventim que no veu ningú
i acarona la pell i mou la vela,
i aquesta salabror que ve de tu,
mar formós on el viure s'hi arrela.

Marejol que regolfa pel sorral
i al sol matiner s'encara.
Rosa dels vents, voler el delit ben alt,
que la vida és amb mi i tot és ara!

Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999