Vida

              «Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
        la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
                                    el castell al cim, el riu, les sèquies,
                               l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
                                         DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)

Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.

Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025

Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.

Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.

Menjant-me una llesca de pa amb oli i sal

Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.

Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.

Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.

Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.

Dolors Miquel. Aioç. 2004

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel

Es troba a la revista: 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia.

A la peixateria

   "He donat el meu cor a una dona barata..." Palau i Fabre



Tot brilla sobre la parada:
la ganya resplendent i el blau
i aquell gel amb la falguera,
i el rosat grisenc del cranc.
Al mercat no hi ha qui no escolti la peixatera
amb l'eterna cantarella de sirena i davantal.
Reina meva, carinyo, bonica, reina meva...
Sóc l'aristòcrata que torna al mercat.
El meu cor és un estómac amb un immens forat,
on l'aire s'hi passeja amb gust d'escarabat.
Potser compraré avui també alguna peça...
He donat ja el meu cor a tants homes barats!
Ara voldria un home lluç o un home rap
o un home escamarlà, amb les antenes roges
o fins i tot un mascle anguila entre les cordes
o un home gamba amb el cap gustós i bla.
He donat ja el meu cor a tants homes barats!

Dolors Miquel. Amb capell. 2003