Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

27 de febrer 2011

Matí d'hivern


En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís
de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;
el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles
humils, rient: rient del fred. Fins a les celles
va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.
(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)
Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada
pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada
com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-
la cremoreta gèlida del capciró dels dits.



Josep Carner.  Poesies escollides, 1979

22 de febrer 2011

Oasi

No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.

Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

20 de febrer 2011

De tu a mi

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994

19 de febrer 2011

Jo pagaria rescat pel meu silenci

Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...

De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.

Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.

Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.



Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969

Mirall

Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?

Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.

Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,

què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?


5 de febrer del 1943



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952


15 de febrer 2011

El pou (1)

The Cloisters 3 per Neosnaps a Flickr
A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols

i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,

petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou

comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,

sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.



Teresa Roses. Aquesta estranya margarida, 1999


13 de febrer 2011

Cel i mar calmada

Com un pidolaire de dolç ventijol
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó

Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.

I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.

A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.

El mar clapoteja amb veu ensonyada.


Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes

06 de febrer 2011

Revolta

Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.

Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.

Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.



Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936

Utopia

Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls


Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.

La irreductible certesa del nom i el sobreviure.

Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.



Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991

01 de febrer 2011

El meu orgull

Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.

M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.

L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.

Si acluco els ulls encara em veig més gran.

Oh ment, oh ment, dimensió infernal!



Pere Quart. Poemes escollits. 1983

El selenita

El que no ha dit la premsa és que quan
els americans van arribar a la lluna, el
primer que van veure fou un home amb
barretina, faixa i espardenyes vigatanes
que recitava Verdaguer -amb l'ortografia
pre-normativa- com un desesperat. Els
cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:

-Que sou un selenita vós?

-Jo? Sele-què? Botifarra!

Els americans, com ja és usual, pixaven fora
de test. No sabien que aquell era un de tants
catalans que encara estan a la lluna (de València).
(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara
estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,
estan més a prop).



Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976

Sang-i-neu

Jardins de Miquel Martí i Pol (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una
finestra del seu palau mirant com queia una gran
nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet
que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una
gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:
-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.
I se'n volgué anar a buscar-la.

La seva mare li pregà que ho deixés córrer,
perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,
va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el
seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,
sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la
noia que buscava.



(Fragment)


Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952