Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Se'n va la tarda

 Dia 1

Si el meu desig li arribava a l'ànima!
     Cants de Gran Joia (cants egipcis)
      (versió de Segimon Serrallonga)

Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.

Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.

Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.

La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.

Naveguem!  Deixem  que  llisquin  els  anys, que  passi  el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que  es  bressolin
entre el blat i les falgueres.

Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.

Et miro amb tota la llum que tinc.

Si el meu desig t'arribava a l'ànima!

De: El desig. Pensament i llenguatge.

Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16

Il·lustració de Joan Tibau.

Hi veig des de la foscor

Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.

I

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

L'òliba

De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.

De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.

Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.

Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.

Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.

Text en català i romanès.

Elogi de la primavera

Feixos de llum. Coleòpters.
S'esvalota a la corda
verd metàl·lic iridescent
el rei Escarabat.
Donant voltes retorçades

com un vedell.

De: I Brilla en la foscor

Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 75

Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.

Text en grec i català.

La vida

La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.

La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.

#II. El germen

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50

Epíleg de Raquel Casas Agustí.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.

Artesana

En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.

No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.

El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.

  Part III

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024. P. 127-128

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Glossari de noms africans utilitzats en els poemes.

Bibliografia.

La noia escriu

 24

La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.

25

Consolen el món
esquelles i címbals.

26

Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.

27

Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.

28

Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.

Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38

Entre les mans

Entre les mans
la vida s'arrecera,
estampa a l'aire
un gest obert de cossos
que s'enllaçen,
la dansa que batega
al ritme de les ones i dels ulls;
s'eixampla el cercle,
es tensa el calendari de les hores,
les mans evoquen
una herència de llum;
el somni inunda la matèria.

Ara tu t'hi incorpores.

I

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Versos a Angiola Maria

Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.

Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.

De: Una lírica de circumstància.

Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007. P. 297-298

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Text en català i italià.

Brilla l'espelma

a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna

a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma

a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers

De: Silenci

Simfonia d'haikús. 2024. P. 80

Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.

"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.

Quietud

            Porta'm al centre del teu silenci
  perquè el meu cor s'ompli de cançons.
                           Rabindranath Tagore

He aclucat els meus ulls
dins la claror que duu
la llum de les estrelles...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.

He descansat la ment
dins la foscor del temps
vestint-lo de colors...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.

He trobat les respostes
del "com" i del "per què"
en la veu que ressona...
Sense brogit
sense murmuris,
sense cap mot.

És el crit del silenci
que m'eixorda l'esperit,
saviesa que brolla...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.

I fa de cada instant... un TOT!

Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 41-42

Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.

Algoritme

Tinc un algoritme
amb tantes incògnites
com voluntats vostres:
es tracta de masegar
unes quantes categories rígides,
combinar-les fent servir
la memòria remota
i deixar de ser un projecte.

En la llum d'uns ulls ho he vist:
l'acumulació és festa d'estrats.

Alexandre Planas. Sense àtoms. 2025

Pròleg de Jaume C. Pons Alorda.

Pont de Pedra

   I

Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.

Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.

Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos camins de ciutat.

Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.

Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.

L'únic tresor, la llum darrera,
tan clara, de ponent.

Vinyet Panyella

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Entre la vinya

Entre la vinya
i el mar estreta franja.
Repòs de barques
que el mar s'endurà endins
quan s'amagui la lluna.

       ...............

Hi ha una cruïlla
al fons de cada vespre,
una incertesa,
una llum que no es veu
covant les esperances.

De: Tankes

Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 38

Pròleg per Carme Tulon.

Navata

A la paret de pedra hi ha un altar
de roca foradada, com un cor
obert completament, d'aquesta casa.
Que gran que se'ns ha fet quan hi hem deixat
uns trossos de records que no són nostres.
Que petit tanmateix quan hem volgut
deixar-hi en ple desordre
                                         el blat tan verd
i entre espigues
                            roselles,
                                                 entre pètals
meravellosos éssers que brunzeixen.

Ens ha estat impossible venerar
el present com a ofrena: massa gros.
Entra el matí entre els vidres com el mar
si les onades lliures es trenquessin
per les parets vellíssimes de la casa.
La poesia de l'aigua mai no cessa.
El present incendiat no ens cap enlloc.

Estudis III. La llum de la plana.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

En una nit a cel obert

"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
                                        de Na Magraneta

En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.

El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.

Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015

Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.

De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.

Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
 Lucia Pietrelli
 Calonge, juliol de 2015

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.