Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris forces. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris forces. Mostrar tots els missatges

29 d’abril 2023

La fotògrafa

Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.

Poques de les imatges
van ser positivades.

No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.

Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.

A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.

Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.

Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.

Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.

Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.

Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.



Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

15 de maig 2021

Oh, estrelles!

Amb una mar d'impulsos i esperances cegues
que porto dins,
davant la vostra llum jo m'agenollo, oh estrelles,
i flames d'adoració
cremen en els meus ulls com espelmes d'ofrena.
Calfreds que arriben del vostre país em besen
el cos amb llavis freds de gel
i petrificat us pregunto:
cap a quins mons aneu i cap a quins abismes?
I rodamón com soc,
em sento avui l'ànima més soliua
i fujo empès per un impuls, mes no sé –on.
Un sol destí m'és llum i em dona força:
oh, estrelles, ni tan sols vosaltres
no teniu cap designi en el camí,
però potser per aquesta raó conqueriu l'infinit!


Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016

Trad.: Corina Oproae


24 de desembre 2020

Més enllà de la veritat

Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat

i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot


Margaret Atwood. Política de poder. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de Caterina Riba

27 d’octubre 2013

Memòria de Rosselló-Pòrcel

Pocs homes he conegut, en efecte, amb una idea tan neta i tan
vigilant del que aspiressin a fer i del que per a això haguessin
de renunciar; de l'ús, en suma, a fer de la pròpia força i de les
forces apropiades. Dos breus reculls anteriors de versos portaven
encara títols d'ordre tècnic: 9 poemes, Quadern de sonets. Aquest
tercer, romàs llest i inèdit, s'encapçala amb un lema, que seria
precipitat de qualificar de simbòlic: Imitació al foc. La riquesa
de significat que inclou, i que en fa un dels títols de llibre de 
poesia més bells que jo sàpiga, revela ja per ella mateixa el pas
decisiu al mestratge, que no és sinó plena consciència del que
es dona en canvi del que s'ha rebut i del que es vol encara més
enèrgicament rebre.


Fragment


Carles Riba. Clàssics i moderns. 1979

A cura de Joaquim Molas

20 de gener 2013

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,

creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda

de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima

s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,

no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,

que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença

amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,

tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga

de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,

què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga

dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda

tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades

que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia

quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara

ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren

i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure

de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida

de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,

al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria

de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-




Miquel Costa i Llobera, dins,


Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

21 de novembre 2009

Sextina a Maria-Mercè Marçal en la publicació del seu primer llibre

Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
-fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre, el veig com una barca,
ben blau damunt el fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!



Joan Brossa. Vint-i-set sextines i un sonet (1976-1977. 1981,

dins el llibre,



Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000