El silenci

 I.

El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.

II.

Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.

Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020

Granulat

Oblidar què és un rellotge.
No reconèixer l'instrument.

Intuir que el temps és el breu balanceig
d'una barca amarrada a un port mil·lenari.

Ser la boia,
ser el fons marí,
ser el rovell de l'àncora.

Conviccions que no són d'ara.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Sonet de l'ombra i de la veu

Els camins del vers per on avancem
són l'amplíssim límit del pensament,
espais indesxifrables de la ment,
laberint de somnis que ens imposem.

Quin mot no és serena pau de la nit
per on pugen clarors inesperades
del silenci? Ombra i veu, aturades
en el gest de la tarda, són l'oblit

i la circumstància; allò que som
i allò que volem ser, allò que intuïm
i allò que sabem del cert... Els errors

i els defectes transcorren fèrtils com
transcorre el temps i els criden noms sonors
que proclamen l'orgull que compartim.



Blanca Igual i Ayerbe, dins,

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol
2002

Et vaig veure arribar

Et vaig veure arribar; de lluny intuïa el teu acer vermell, i creia que als denou anys era prest per morir. Em vares acariciar. La teva mà freda i esmolada escorcollà els meus somnis, mentre el meu cos tremolava, perquè encara creia que als denou anys havia de ser prest per morir. I quan marxares encara et sentia, la teva saliva encara m’amarava i els teus ulls se’m clavaven encara, com espines, a les pupil·les d’uns ulls que ja no eren els meus, car ja sabien que no era prest per morir. 

Miquel Bezares. Crònica del desfici, 1992

Premi de Poesia Josep Munteis 1991 (Premis Ciutat d'Olot)