Who hateth thee that I do call my friend?
William Shakespeare, sonet 149
Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.
Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.
Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».
Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021
Premi Mallorca de Poesia 2020.
