Arbres

Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.

—————————————————

Trees

I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.

Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

Recerca

Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Pròleg d'Isidor Cònsul

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.

Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

Reserva natural

Alguna nit ─que l'endemà fos festa
podríem asseure'ns, tu i jo, a taula,
i deixar-hi el feix de noses
que ocultem. Embrancar-nos
en una orgia de recances, malentesos,
bons propòsits. Exhumar velles preguntes
abans no germinin per sorpresa,
confessar-nos tot allò que de l'altre
ens desagrada o el que sempre
n'esperàvem i mai no hem gosat dir.
Com si fos un coit reprès fins a altes hores,
culminat amb l'inventari d'encerts i de triomfs
entre els quals figuraria aquest esclat
de confidències.

No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia
que en algun punt de la nit hauria corregut,
aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible
de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Acompliment

You wanted everything told to you
And nothing thought through yourselves.
                                Louise Glück

Sí, foren paraules d'altri,
paraules reiterades
per fer que reprengueren el volum
de les aigües i els brots
i el vent vinclant les planes,
amb la sentor del vi
que obscurament fermenta
i es deixondeix de colp
en foguera de vidre.

Així, paraules d'altri
a poc a poc pastades,
alçades amb el rent
d'una fe vacil·lant
que tot just gosa dir-se.
Paraules a l'espera
d'un anhel nodridor
en què encarnar per sempre
a l'entreson de tantes llargues nits
de quietud absoluta.
De mots transsubstanciats miracle implícit:
paraules ja no alienes.

Quan el somni es feu verb,
llavors, només llavors,
habità entre nosaltres.


Enric Sòria. Arqueologia. 2012

Un vell plàtan, des del carrer

Un instant de tendresa, molt intens
i sobtat com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et venen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.




Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2011. 2002

Com neix el poema

Tan sols senzills indicis:


. Coneixement molt a fons dels mots per crear bellesa.

. Captació de petits i insignificants detalls:

de la naturalesa, dels animals, de les plantes o dels fenòmens atmosfèrics.

dels sentiments, de la mort.

de la convivència, del millorament de la persona, de la societat i del país.

. La inspiració. Les muses. Del seu difícil i mal comportament.

Un lleu llampec, desvetllat a alta hora o de matinada.

A les fosques i amb el cap despert.

. El lèxic i la forma es resisteixen molt.

. Cal conèixer l'ofici. L'experiència dels anys. Treballar molt.

Perseverar, corregir, insistir. No estar mai satisfet del tot.

Guardar la feina al calaix i més tard reprendre-la.

. Memòria sobre els primers temps de la vida i el ressò d'aquells records dins la consciència adulta.

Ser poeta és tenir consciència de la pròpia infantesa.

Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000