Estima la casa.
Espai vivent, velles arrels.
Sosté la casa com un atlant
i encara és una nena.
No hi ha edat per fer-se càrrec del que s'estima.
Els pocs anys en valen trenta, seixanta, o més.
La mare li traspassa el deure.
El patriarca li arrabassa el dret.
Així la casa es fa i es desfà.
I ella no sap on és
si no és en l'amor per la casa.
De: La casa
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018. P. 57
"Uns mots al llindar" de Teresa Costa-Gramunt.
Fotografies: diversos autors.
(a Olga Xirinacs en el seu 85è aniversari)
Atrevir-se.
Ser un llum en la tempesta.
Atrevir-se a parlar,
a no desertar de la veu.
Atrevir-se,
fer un davantal de paraules,
besar la Natura.
Atrevir-se.
Moure l'esperit del vent.
Atrevir-se a ser
casa i frontera,
dona vertical
en l'alba que acomiada la nit.
De: Vetlla l'art el Déu de la vida
Teresa Costa-Gramunt. Ran de terra, ran de cel. 2025. P. 62
Il·lustracions de Ton Sant.
Introducció "A tu, lector, lectora" de Teresa Costa-Gramunt.
Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.
Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg de Monika Zgustova.
Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.
X.
Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999
Pròleg: Joan Callejón.
Il·lustracions: Conxa Ibáñez.
Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021
Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.
De: Vestit blau
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018. P. 33
"Uns mots al llindar" de Teresa Costa-Gramunt.
Fotografies: diversos autors.
La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021
Il·lustracions d'Adelaida Murillo.
Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes.
Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006
Finalista al premi Vila de Martorell 2004.
Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»
Teresa Costa-Gramunt
Es troba en el llibre:
Poemes per a un món millor. 2002
III Premi "Poesia en acció"
La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.
De: Passos perduts
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018. P. 46
"Uns mots al llindar" de Teresa Costa-Gramunt.
Fotografies: diversos autors.
