Entre les mans

Entre les mans
la vida s'arrecera,
estampa a l'aire
un gest obert de cossos
que s'enllaçen,
la dansa que batega
al ritme de les ones i dels ulls;
s'eixampla el cercle,
es tensa el calendari de les hores,
les mans evoquen
una herència de llum;
el somni inunda la matèria.

Ara tu t'hi incorpores.

I

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 
                   ECLESIASTÈS, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.

Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,

teranyines d'arbres indecisos

en una dansa lenta

allunyen la ciutat

del pas plàcid de l'aigua

― mons escindits

entre el mosaic de cases i carrers

i el riu estèsen la seva nuesa ―

cap a un destí de mar,

mentre en el seu repòs

les barques enyoren l'oceà,

navegar amb els dofins

solcant les onades,

àvides de nous cels i de nous ports,

somniant en el vent

inflant les veles,

en el perfil d'una illa imaginada,

des del silenci que anhela l'hora de salpar

i unes nits generoses d'estrelles.

Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer
que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia
quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps
i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar. 2010

L'Empordà

El mar es deixa,
humit,
un bes sobre la sorra,
se n'allunya
i s'hi acosta,
i un altre bes encara.

I un altre bes d'escuma,
de neu salada,
entre les roques
escarides,
pures.

I el vent.

I els arbres verds
que s'enlairen i es vinclen
en onades de fulles.

Un batec d'harmonies construeix el paisatge.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Terra

Terra,
pols,
plasmació del foc,
recer de mars,
matriu dels minerals,
sitja del gra,
aljub de l'aigua de la pluja,
nodridora de plantes i paraules.

Terra,
camí fressat pel temps,
matèria de la casa,
mesura de la sang,
escenari de pells i del desig.

Terra,
saliva,
teixit de fruites i d'aromes,
paisatge de la fam i de la mort,
t'estrenyo entre els meus dits,
et retinc entre els llavis,
t'esculpeixo amb el tacte,
et vesteixo de somnis.


Terra (1994)


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann

Edició a cura de David Jiménez Cot

El mar

                                       Per a Mayte Vieta

El mar és un retorn.

Matriu i sepultura,
gira el seu rostre d'horitzó
cap al cor de la tarda.

Deses els ulls
endins del cristall verd
travessat per la llum.

Ressona el lent batec
i un vell astre s'apaga.

Crema el Sol als teus llavis.

Neda el cos
i ets gest d'aigua dins l'aigua.

Són un somni les ones,
la pell.

I et commou el silenci,
el seu tacte.




Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Blau

                      Per a Joan Hernàndez Pijuan

                   I

T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.

I sents el nu batec
on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.

Tota la vida et cap als ulls
quan mires el silenci
i veure és un retorn.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009. 2010

Ressò de veus llunyanes

Ressò de veus llunyanes,
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

El viatge

                  Per a Jordi Pujol

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.

Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.

Encarnes el desig.
No desisteixis.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Saber que hi ets

                               A la sombra de tu vida
                           quiero detener mi tiempo.
                            MANUEL ALTOLAGUIRRE

Saber que hi ets, 
com la mar als meus ulls, 
encara que no et vegi, 
que allà on els dits s'acaben 
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.

Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.




Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Poema dels ulls

          I
Badava els ulls

i m'adonava

d'unes ombres vagues,

la vida enllà de mi.

         II

M'embadalien

el sostre blau sense límits

i la mar infatigable.

        III

Vaig comprendre sorprès

la força de l'esguard

en sentir-me observat,

i, de cop, l'estrebada del desig.

        IV

He mirat el desert

i els colors de la fruita,

els astres i les roques,

la lluna i les onades,

els cims i el gessamí,

la bellesa dels cossos,

la mort a dins els ulls

i, trèmula, em naixia,

ferida com un crit,

la llàgrima de fang.

        V

Tanco els ulls,

obro els ulls,

estimo amb foll amor

la màgia de la llum.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Ones roges

Ones roges,
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.

S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pròleg: Marie-Claire Zimmermann.

Edició de David Jiménez Cot.

Art

Amides l'horitzó,
camines cada gest de la matèria,
esquinces com un crit l'ordit de l'aire,
amanyagues les formes de la llum.

T'aferres a la pell,
a l'escorça de l'arbre,
de la terra,
al frec silent d'un núvol
o d'uns llavis.

Ressegueixes el tacte dels colors,
teixeixes mons insòlits,
hi esculpeixes uns ulls que has enyorat,
construeixes imatges que perduren,
desarreles el temps.

I creix del teu pinzell
com si et vessessis
un glop de mar, de vent o de saliva,
un somni
que uns altres ulls habiten.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Chants pour penser

S'asseuen a parlar,
per trobar-se en els mots,
els vells ponts transparents,
perquè dansin les veus
dins la casa de l'aire

La cadència remota dels sons
es compassa.

El dia reescriu
el cercle del temps.

Flueix el món.

Escolto, amatent,
com respira.

En retrobo el tacte i l'alè
al fons d'uns ulls
i en el teixit de les paraules.





Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

D'un llibre estès

D'un llibre estès, el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.

Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.

Sant Jordi és l'aventura i el destí.

Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.

XI

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

De la terra que s'obre

De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.




X

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Hem llevat l'àncora

Hem llevat l'àncora,
tracem camins al mar,
anem a l'orsa
amb el velam encès.


A l'arbre mestre
un cos esvelt de dona,
pàtria blava,
l'herència d'un vell somni,
un territori de records,
arrels com dies i una llengua
ulls endins,
mar endins
d'Alacant a Cotlliure
de l'Alguer a Ciutadella.


Singla la nau
per un camí de llum.


Esguardem l'horitzó
Quatre veles hi onegen.

IV

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

La llum es despentina

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.



Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001

Fotografies de Francesc Guitart.