I
Badava els ulls
Badava els ulls
i m'adonava
d'unes ombres vagues,
la vida enllà de mi.
II
M'embadalien
el sostre blau sense límits
i la mar infatigable.
III
Vaig comprendre sorprès
la força de l'esguard
en sentir-me observat,
i, de cop, l'estrebada del desig.
IV
He mirat el desert
i els colors de la fruita,
els astres i les roques,
la lluna i les onades,
els cims i el gessamí,
la bellesa dels cossos,
la mort a dins els ulls
i, trèmula, em naixia,
ferida com un crit,
la llàgrima de fang.
V
Tanco els ulls,
obro els ulls,
estimo amb foll amor
la màgia de la llum.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada