Museu

El dol  -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
                                                       amb esborralls.

Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle

d'una marmòria caiguda
                                     eixordant.

De #aigua i cera

Lucia Pietrelli. Violacions. 2017

Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.

Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024

Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Sortirà a renyar-te

Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.

Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.

No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total

és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.

Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat

de seguida apareix

s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.

I no només.

Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu

de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,

escup el tenebrós adeu
a la cara.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

Preàmbul

Voraç
devoro paraules
amb tenses mans
i ulls esbatanats

Amb set de miracles

I de sobte
el llapis als dits
la llengua esmolada

Obscenament
se m'obren
camps grocs
de pors fondes
que em cal abatre

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

En la respiració

En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.

Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023

XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022

Des de dins

Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.

Quants litres de perdó
caben en un arrap?

Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.

Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

No seria divertit?

Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.

Seria com una Torre de Babel*.

*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües

La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Ells i jo

 I em veig ara tota estranya i no em conec.
                               GERTRUD KOLMAR

Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.

Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021

Pròleg d'Àlex Susanna.

Segona edició commemorativa.

Nadala per als nouvinguts

Us vull dir «Feliç Nadal»
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.

Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!

Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Pròleg de Carles Duarte

Edició a cura de Mercè Ubach

Hem de ser com Pessoa

Hem de ser com Pessoa plurals i bilingües
arribar si és que en té el serhumà al fons de l'ànima
Sense més heretat patrimoni o pervindre
que la llengua on perdura el record d'una terra
que estim fins a la mort que vull plena de vida
assegut agraït al turó del quadern
cant illòman un mar on es banya la lluna
M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.

Fragment final de Nura.

Ponç Pons. Nura. 2006

Premi Ramon Llull de les Illes Balears.
Premi de la Crítica 2007.

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017

Traducció d'Antoni Clapés.

Per aspera ad astra

Serà com perdre la calma
o trobar-la del tot
pels carrers i pels ulls
i una mica esclafada
i agafar-ne el garbuix,
que encara batega,
i dir-los ❝mireu:
pel camí més difícil,
amb la llengua ferida,
amb els cors barrejats
i amb res més a les mans
que altres mans i una pregunta,
però a les estrelles s'hi va
i són aquí a terra.❞



Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Jo també havia observat que

Jo també havia observat que, per bé que tenien 
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia 
d'una de les frases semblava més llarga. Tres 
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes. 
Allà hi havia un indicador que en cada llengua 
el temps podia, a la vegada, allargar-se o 
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.



La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007


Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017

Traducció: Antoni Clapés

Menteixo si dic

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no soc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges. 2004

Autoretrat a Terrassa, a l'estiu

Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.

Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.

Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?

Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.

Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Els meandres de la traducció

Les representacions simbòliques són poderoses
i els humans les busquem sempre, des del principi.
Pràcticament totes les llengües tenen una rima
que es canta als nens agafant cada dit de la mà.
En català diu "Aquest és el pare, aquesta és la
mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja
totes... i aquest fa Niu, niu, no n'hi ha pel
caganiu?"

Fragment

Isabel Núñez

Es troba en el llibre:

De traduir (poesia). 2014

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.