Museu

El dol  -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
                                                       amb esborralls.

Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle

d'una marmòria caiguda
                                     eixordant.

De #aigua i cera

Lucia Pietrelli. Violacions. 2017

Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.

Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024

Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Sortirà a renyar-te

Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.

Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.

No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total

és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.

Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat

de seguida apareix

s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.

I no només.

Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu

de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,

escup el tenebrós adeu
a la cara.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

Preàmbul

Voraç
devoro paraules
amb tenses mans
i ulls esbatanats

Amb set de miracles

I de sobte
el llapis als dits
la llengua esmolada

Obscenament
se m'obren
camps grocs
de pors fondes
que em cal abatre

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

En la respiració

En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.

Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023

XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022

Des de dins

Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.

Quants litres de perdó
caben en un arrap?

Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.

Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

No seria divertit?

Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.

Seria com una Torre de Babel*.

*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües

La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Ells i jo

 I em veig ara tota estranya i no em conec.
                               GERTRUD KOLMAR

Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.

Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021

Pròleg d'Àlex Susanna.

Segona edició commemorativa.

Nadala per als nouvinguts

Us vull dir «Feliç Nadal»
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.

Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!

Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Pròleg de Carles Duarte

Edició a cura de Mercè Ubach

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Per aspera ad astra

Serà com perdre la calma
o trobar-la del tot
pels carrers i pels ulls
i una mica esclafada
i agafar-ne el garbuix,
que encara batega,
i dir-los ❝mireu:
pel camí més difícil,
amb la llengua ferida,
amb els cors barrejats
i amb res més a les mans
que altres mans i una pregunta,
però a les estrelles s'hi va
i són aquí a terra.❞



Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Autoretrat a Terrassa, a l'estiu

Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.

Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.

Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?

Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.

Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Els meandres de la traducció

Les representacions simbòliques són poderoses
i els humans les busquem sempre, des del principi.
Pràcticament totes les llengües tenen una rima
que es canta als nens agafant cada dit de la mà.
En català diu "Aquest és el pare, aquesta és la
mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja
totes... i aquest fa Niu, niu, no n'hi ha pel
caganiu?"

Fragment

Isabel Núñez

Es troba en el llibre:

De traduir (poesia). 2014

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

Coríntica

Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels
àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)


Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.

Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.

Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.

Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.

Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.

Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.

Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.

Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.


A Maria-Mercè Marçal en homenatge




Marta Pessarrodona, dins,

  11 poetes a la vaqueria. 1999

Revisió

S'ha d'aprendre novament

cada cop que es comença o cada temporada,

revisar-ho com les llengües on vacil·lava

quan vaig deixar d'anar a escola o quan

vaig deixar d'anar cada any a Itàlia. O

com aprendre a flotar d'esquena, nedant

o sense, les orelles plenes d'aigua de mar;

com el gust del vi de la primera comunió

(perquè cada comunió és la primera);

com ballar i aprendre a muntar a cavall

-puc fer-ho encara? És que encara ho vull?

El sol és damunt les fulles altra vegada;

els ocells fan un brogit força especial;

i jo hi veig, milles i milles enllà,

fins amb els ulls closos.

Doncs sí: ensenya-m'ho de nou.

Fleur Adcock, dins, 

Cares a la finestra.1993

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló

Biblioteca

La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal
es cualquier hexágono, cuya circunferencia es
inaccesible. Jorge Luis Borges

La meva Biblioteca és una torre vora el mar
enclavada a l'extrem d'una escullera.
Té finestres petites, lobulades,
i cortines de plata: al centre hi ha una escala
de cargol. És de vidre el passamà
i de metacrilat tots els graons.
L'aire que surt d'un vell ventilador
projecta cap al cel l'Home del llibre,
el déu ordenador d'infinitat
de signes: comes, punts i lletres negres
que habiten els milers de toms i manuscrits.
Del sostre, fet de bigues i rajoles
esmaltades amb vinces de colors,
penja una aranya en forma de magrana:
amb cristalls d'or encès, nervis d'escorça,
i al bell mig les esferes d'un roig intens de sang.
Hi busco sempre el mateix llibre: parla
de l'origen del temps, de l'univers,
de com va néixer aquesta Biblioteca.
Es multipliquen els volums al meu voltant
i quan en trec un del prestatge i l'obro
es bifurquen els fulls
i mai no arribo al punt central.
Només avui, en agafar Maimònides,
he llegit a la Guia dels perplexos:
"tu que estàs fet de por, de temps i de bellesa,
has de saber que en cadascuna de les síl·labes
de tants milers de llengües hi ha escrit el nom de Déu."
La Biblioteca és infinita.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

Han escollit

Han escollit ser unes altres persones. I, quan diuen mar,
tenen els ulls blaus i fan gestos
que recorden el moviment de les ones al moll.

Criden totes les nits allò que mai no gosarien murmurar
al matí en la intimitat de la cambra: perquè dins la seva
boca
es mesclen dues llengües i a una d'elles sols la
reconeixen
del mirall on havien vist desfilar tots els rostres.

Es deixen coronar per un halo de llum blanca
que els persegueix i que ja els ha traït altres vegades.
I es comporten com petits déus efímers, subjectes
a les conspiracions d'uns pocs homes que poden,
amb la mateixa mà, oferir-los la copa i el verí:
s'humilien per rebre el seu aplaudiment o la seva
compassió.

Després cau el teló. Tornen a casa. I són unes altres
persones.

9

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres. 2009

Traducció d'Antoni Xumet Rosselló.

Edició bilingüe