De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.
Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16
Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024.
Que m'ompli de llengües el teu mot,
que un cant teu canta més que dir que més.
Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
Un forat per on redir-m'hi és el teu nom.
Tots et volem, totes endins. Agafa'm!
Correm junts darrere teu, correm amics, correm gruant-te!
Obre l'estrella, oh tu, obre l'estella i du-m'hi dins!
Farem nit, covarem l'ou, serem feliços!
El teu amor em posa dos pins a la cuixa i se'n va.
Per això s'enamoren. Per això Salomons i Sulamites.
Soc blanca, gitana, soc mora, jueva, amerindia, soc negra!
Soc ombra i desert, costella rompuda, soc pols que s'agleva.
Soc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca
i del tot al revés de fer fora les pors: soc qui les peix i les cria
-qui, com paparra volguda, es regala, content, una trampa.
I
Fragment.
Blanca Llum Vidal. Aquest amor que no és u = Este amor que no es uno. 2018
Traducción de Berta García Faet.
Text en català i castellà.
El dol -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
amb esborralls.
Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle
d'una marmòria caiguda
eixordant.
De #aigua i cera
Lucia Pietrelli. Violacions. 2017
Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.
Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.
Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.
Carla Marco. Vivàrium. 2024
Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.
37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.
Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.
Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.
No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total
és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.
Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat
de seguida apareix
s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.
I no només.
Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu
de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,
escup el tenebrós adeu
a la cara.
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
Edició bilingüe.
Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
escenari d'aventures inoblidables,
pàtria de blaus i de saviesa eterna,
espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
de muntanyes cobertes de ginesta,
d'oliveres i vinyes centenàries,
de figueres i garrofers,
d'aromes de romer i timó,
de colors de llimera i raïm,
de llum única en cada capvespre.
Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.
II
Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.
Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023
XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022
Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.
Quants litres de perdó
caben en un arrap?
Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.
Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.
#II. El germen
Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023
Epíleg de Raquel Casas Agustí.
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.
Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.
Seria com una Torre de Babel*.
*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües
La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.
Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.
Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.
Audre Lorde
Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba.
Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61
I em veig ara tota estranya i no em conec.
GERTRUD KOLMAR
Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.
Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021
Pròleg d'Àlex Susanna.
Segona edició commemorativa.
Us vull dir «Feliç Nadal»
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.
Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!
Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013
Il·lustracions d'Ignasi Blanch
Pròleg de Carles Duarte
Edició a cura de Mercè Ubach
Hem de ser com Pessoa plurals i bilingües
arribar si és que en té el serhumà al fons de l'ànima
Sense més heretat patrimoni o pervindre
que la llengua on perdura el record d'una terra
que estim fins a la mort que vull plena de vida
assegut agraït al turó del quadern
cant illòman un mar on es banya la lluna
M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.
Fragment final de Nura.
Ponç Pons. Nura. 2006
Premi Ramon Llull de les Illes Balears.
Premi de la Crítica 2007.
(per al meu pare)
Essencialment
cal no massa.
JOAN VINUESA
Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.
Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.
Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.
Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.
de Poemes de pau (FONS)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
