Qui fa de guia

Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.

Per al llibre de salms d'aquests vells secs

Salvador Espriu, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

TU I EL MAR

Com que sé que el mar t'agrada
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.

Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.

El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,

viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.

És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.

No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.

És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;

és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!



p. 44

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

La nina

l'amor és infància en si mateix. Els amants són nens. Els nens no tenen fills
                                                                              MARINA TSVIETÀIEVA 


Series fill meu
si fossis el pare
del fill de la nina
valenta que dorm
a l'heura incendiada
que creix i s'enfila
pel mur de l'espera
i que duu a coll la criatura
perquè llavors seríem germans
i de cop tots seríem la mare.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor. 2014

Epíleg de Sebastià Perelló.

Tot just encesa l'alba

A l'alba, el pare baixa de la nit;
roden ombres desfetes a l'escala.
Ve l'avi tot d'alcova entenebrit
i alena, el jorn, als vidres de la sala.

La germana fa olor del pa que llesca,
amb la cara rentada de fa poc,
groga de l'alba trèmula i del foc
que encén joiós les seves nines d'esca.

Ja som de cara al jorn ressuscitat
i encar presos del somni. A les palpentes
ens recerquem. Pel fred enrajolat
arrosseguem les nostres passes lentes.

Als dalts del mas se sent batre una porta,
mes, delerosos, esperem en va;
hi ha un silenci a l'escala i al replà:
no baixa, no, la nostra mare morta.

Creix, a pleret, el jorn. Seguts a taula
sentim el pes de l'esperit despert.
L'aire s'irisa al finestral obert.
Ja retorna a les coses la paraula.

                                     Rosada i celística, 1949



Jaume Agelet, dins,
Tres poetes simbolistes, 1986