La poesia

La poesia,
pregària de mare.
I el cant,
el plor del meu infant.

**

La música és l'aliment de la meva fortalesa.

**

La tragèdia
és no poder arribar
al pes de la llibertat.

Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020

Elogi de la innocència

La gràcia rau
                      en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
                 de les pregàries interessades.
Els déus malfien
                            dels golafres apetents
i els senyalen
                       amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                           aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                          esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
                                            entre
desesperats i esperançats i vulnerables.

 Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.

Ací

Seguim el moviment harmònic,
ingràvid, d'una trajectòria.
Comptem amb les certeses mínimes
en cada intent que torna i va,
que va cap endavant i torna,
que vacil·la en la recta, ondula,
que s'acosta i se'n va, que torna
entre l'ahir i els fets. Ací.
Entre l'ahir i la pregària.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.

Pregària pels sembrats en temps d'eixut

Delícia del món és un cel blau,
         i avui, com ens desplau!
Dau-nos, Senyor, un cel de mareperla,
àmfora d'aigua pura que s'esberla,
i begui en pau l'assedegat redol.
Ocultau-nos un dia vostre sol!

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner

Introducció de Joan Triadú

Plaça del Lledoners

Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
et cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.

Simona Gay

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa monstruosa.

——————————————————

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Com un jardí de l'abandó

La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.

Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ

A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.

Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.

Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.

A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.

Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

Per la mar nostra

Un prec per la mar nostra,
que és viu mirall del cel
i a vostres peus es postra,
Regina del Carmel;
un prec per la mar nostra
us fa mon cor fidel.

Vetllau per la puresa
d'aquest espill tan clar;
que mai més no en faci presa
la guerra i el matar.
Guardau la jovenesa
de nostra vella mar!



Maria Àntonia Salvà. Poemas = Poemes, 2006
Tr.: Jaume Pomar
Pr.: Sebastià Alzamora

NEIGE D'ANTAN

(divagació en un cementiri marí)

                        
                          A Montserrat Gras Riera,
                         que ha partit en ser besàvia



Una naixença?
Vida que empeny la vida,
vida que arriba
i amb brisa imperceptible
mena la nostra barca

devers el trànsit.
En un tombant de lluna,
coincidències
entre la llum i l'ombra
semblen resoldre opòsits...

Una pregària?
Provar de retrobar-te
per les segures,
intemporals cruïlles
on la vida és impresa.

I de cop sobte
la mar, tardors i pluges
que enamoraven
et rescaten del somni
del buit, et recuperen.

Però, les maneres!
Com trobem a faltar les
d'aquelles dames
que Villon evocava...
I n'eres una, d'elles!


                                     maig 2015



Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015. 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Les valls d'Àneu

Enllà lluny,
                   enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer;
pregària.

                    Enllà lluny,
enllà al nord.

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
                         i alba.



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

Fornalutx

(record jovenívol de Mallorca)


Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.

Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades
present del cel, de la taronja el do.

Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.

Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.



Josep Carner. El tomb de l'any. 1966

Pròleg d'Albert Manent.

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.

Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.

Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.

Ningú.

Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.

Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.

Ningú.

En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  
Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 47

 Traducció de Lluís Calvo.