Màxima

Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Volem deixar d'estimar-vos

Volem deixar d'estimar-vos, amics
de l'escola, companys de feina. Pares:
ens agrada imaginar com decebre-us,
amagar-nos després, en el consol.
Comptar quantes vegades són enganys,
i quins de vosaltres ens descobriu.
Permetre escapar tot el que hem après.
Fundar una pròpia, única, lògia.

Anna Pantinat. Construcció de la nit. 2013

14è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors, 2012

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?» 

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

en la part més desesperada

en la part més desesperada de desembre
vam clavar una tija d'ametller a la terra i,

contra tot pronòstic, va agafar.

no li va importar ser més petita que la gebrada,
i arribat el seu temps, va florir.

així tu.

——————————————————

no máis desesperado de decembro
espetamos unha vara de amendoeira na terra e,

contra todo prognóstico, prendeu.

non lle importou ser máis miúda que a xeada,
e chegado o seu tempo, botou flor.

así ti.

María Lado. Ós, mama, sí?. 2024

Traducció de Sònia Moya Villanueva.

Edició bilingüe. Text encarat gallec-català.

la durada

...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.

Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.

Fragment entre les pàgines 34 i 39.

Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Text en català i alemany.

Post-it a la nevera

Compra cebes,
recull
els ossos
dels somnis que
van morir-se
fa deu anys.
Fes neteja.
Plega roba
i apariona
els mitjons i
la singlada
dels teus pares.
Espavila't.
Planxa i guarda
precs de plom.
Fes bugada.
Treu la pols
als enganys llantiats.
Fregaràs
soledat
no volguda.
Jo ara travesso la porta
que separa
l'úter del taüt

de la terra més ferma.

De: Meren Gómez Benicasset.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

També es troba a:

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés.

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Avis

Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.

Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

estiu, en algun lloc

en algun lloc, un sol. més avall, uns nois bruns
com el sègol s'insulten les mares i juguen a bàsquet, salten

dins de l'aire i s'hi queden. uns nois es converteixen en llunes
noves, foscos com genives, supliquen a l'aigua d'un blau

d'hematoma que s'alci, almenys que es remogui, almenys
que els torni un parell de pares ofegats. no començo.

la història és el que és. ja se sap el que ha fet.
mal gos. mala sang. mal dia per ser un noi

del color d'un juliol ben viscut. però aquí, ni a la terra
ni al cel, no ens recordem de les camises blanques

fetes vestits de robí. aquí, no hi ha llengua
per dir policia ni llei, res que es pugui dir blanc.

si nevés, la neu cauria negra. sisplau, no digueu que som
morts, digueu que som vius en algun lloc millor.

quan resem diem els nostres noms.
quan anem a comprar caramels, tornem.

Danez Smith, dins,

38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023

Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de l'anglès: Toni R. Juncosa

Pare

Tinc por que el teu rostre
s'apoderi de mi, que es torni meva
aquesta pell gruixuda
de dinosaure que no plora.
Per què l'èxit és un mur?
Recordo el trepig de les rodes
damunt la grava, i el motor cansat
del cotxe a mitjanit.
Pronuncio el teu nom contra
el mirall: aquella barba
de molsa antiga em cobreix ara
les paraules. Mireu, ja m'he fet gran:
soc l'hereu, i tinc terrenys
llaurats de silenci.
Qui vol casar-se amb mi?

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P. 39

1982

   La infancia es el período más largo de nuestra vida.
                                                       Ana María Matute

No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?

Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.

Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.

Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.

No tinguis por
si veus passar les ombres.

Ja tindràs temps de destriar
els colors.

Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015

Pròleg d'Àstrid Bierge

Fotografies de la coberta: Sílvia Comes

Altes veus

                A la memòria dels meus pares, amb agraïment

Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura

i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!

no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.

Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

L'òliba

Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.

                              5 juny 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

Després d'aprovar l'examen [800 d.C.]

Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.

Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013

Un dia em veureu tornar

Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

————————————————————

Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano 
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.

Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019

Il·lustració: Elle

Pròleg de Pep Guardiola

Recerca

Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Pròleg d'Isidor Cònsul

Sentor de menta

La nit escampa sentors de menta
arreu del poble, que es queda quiet.
Ix de les cases una altra flaire,
de fusta seca de taronger
que crema alegre a les ximeneres,
fum que s'enlaira i que s'endú el fred.

Arriba l'hora de retirar-nos,
el llit espera ben calentet.
Els contes màgics que conta el pare,
i el fill escolta amb tan gran plaer,
omplen la cambra d'imatges belles
i els ullets tanquen molt lentament.

Comptem cabretes i pintem ocells. 2019

Poemes de Maria Dolors Pellicer i Sòria

Dibuixos d'Irene Bofill

II Premi de Poesia Infantil
Fundació Caixa Cooperativa d'Algemesí
de la Comunitat Valenciana

La fruitera

             A Josep López Fabregat,
                                el meu pare

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i les filles
ーla fruitera assortida de pomes i de plàtansー
la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.

Laura López Granell. Forat. 2014

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.

Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»