Mirall

Allò que és real i el que és irreal
però no impossible esdevenen el reflex
de la societat en què vivim.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Encants

M'exalta el nou i m'enamora el vell.

L'estat poemàtic

Tot poema bo és una mena d'utopia
W.H. Auden

A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.

A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.

A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.



Bryan Martin Davies, dins,  
Poesia gal·lesa actual, 1992

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

La tarda s'enfila per la façana

La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.

Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.


Rosa Igartua. Casa, 2011

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-



Miquel Costa i Llobera, dins,

Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Llibre de ciutats

Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Davant la mar

Una ciutat per a ser valorada

s’ha de poder pensar amb calma.

Una bona hora per admirar-la

és cap al tard quan ja has reposat,

quan el sabor de tot allò

que els sentits han copsat, esclata.

I les flors, l’esperit empresarial i

la màgia ens dediquen una dansa.

Una ciutat per a ser estimada

se n’ha de tenir molta cura.

Fer per no destorbar-la,

cap al tard, entre les onades,

les barques i les que passegen

la vesprada. Ran del sol que s’amaga

darrere la torre Gòries i la lluna

traient el cap, vermella, de l’aigua.

Una ciutat per a ser respectada

se n’ha de saber, d’escoltar-la.

Una bella hora per entreveure

la seva ànima és cap al tard,

quan les pedres daurades piulen,

també, que tot és possible,

que l’Europa d’ara és més

democràtica que mai

i que el camí d’avui 

i el de demà,

es fa estimant.

Teresa Grau Ros, estiu 2012

                                           

La Pedrera

Sorpresa a la caiguda de la tarda
he vagat pels camins d'asfalt.
Les mans dins les butxaques
jugaven amb tiquets multiviatge.

He vist canviar els colors del cel,
primer al vermell, després al grana;
i m'he aturat allà on Gaudí
recorda formes germanes.

Sorpresa, en caure la tarda,
allí on deliris fòssils aturen
les presses urbanes.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992
Pr.: Màrius Sampere

Lluna ciutadana

no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.

Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.:  Riu Serra

Civilitzadament

Pots grafitar on vulguis?

Els gossos no poden fer caca al parc.

Pots humiliar qui vulguis?

Les noies i els nois no poden quedar per fer-se mal.

Pots destruir la teva vida?

Les persones no poden romandre a les vies del metro, el tren o el tramvia.

Pots embrutar la teva ànima?

La navalla no pots clavar-la al costellam d’algú.

Pots no estimar ningú?




Teresa Grau Ros