 |
Quin gust, devorar llibres!
M'alimenten com si fossin queviures!
Si estàs llegint, ¿no vibres?
Així m'agrada viure:
¿no trobes que llegir ens fa més lliures?
Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar.., 2013
Il.: Cristina Losantos
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de la lectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de la lectura. Mostrar tots els missatges
15 de setembre 2018
Llibreter, llibrepensador, llibrívor
30 de setembre 2017
Un pi
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba
27 de març 2015
Lectura
 |
Al llarg dels segles ocupà el cim:
amatents a escoltar totes les faules,
sentir-nos dins el so de les paraules,
omplir jornada d'un fet ben sublim.
Càlam va provocar lent regalim
que pouà meravelles de retaules,
colzes joves i vells van gastar taules
fins que de cop escau de mirar prim.
Posar de nou ex-libris a la lectura
i fer-ho de manera natural,
fer capir que llegir és aventura
que engrandeix l'ànim i al cor no fa mal;
la humanitat en sentirà fretura
si ella no viu a planta principal.
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)