Sponsae meae

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, B. 1988

També es troba al llibre:

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

De: El cicle de la vida. Mort. P. 97

A cura de Jaume Subirana.

Agullana

          A Maria Perxés

Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;

de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;

de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;

dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;

dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.

Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.

Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Moc els sentits

Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.

V

Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994

Com el pastor

Com el pastor mitrat que fa visita
als seus fidels i té per cada u
mots de consol, farina pel dejú
o pel sedent un trago de vi bru,
va pels reialmes d'Empordà, Afrodita.

Cales i freus, monticles i carenes,
masos i fonts, pastures i ramats,
la vinya d'or on venen els mercats
i l'olivet al rost pendís dels prats.

D'homes i cases sap els goigs i penes.
Mare amorosa, avui es pluralitza
amb noms diversos, fulles d'un sol tronc.
El sol li diu —Contemplo, mentre em ponc,
el bellugueig de potes lleus del tronc
allargassades d'ombra sense guitza.

Carles Fages de Climent. Vellut de veus : poesia inèdita. 2018

Introducció, edició i notes: Jordi Pla Planas.

Cervell a la pell

Ja no és morta la primavera.
La claror creixent eixuga l'ombria
i remata l'hivern dels nostres dies.

De la font del desig brota
l'aigua ofenosa de les pluges
que alimenta tot l'esclat del verd lluentíssim;
aquest verd estrident
diligent, ardent,
fragant, anhelat,
perjudicial
pels qui tenen els ulls encara acostumats
a la fosca.

Aquests primers glops,
encara amb la boca sedejant i eixuta,
demanaran amb peremptorietat
posar cervell a la pell
i senderi a la carn.

Laura Martín Ortiz. Matèria orgànica. 2021

Pròleg d'Anna Gual

XXXVI Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina

Parir

                       a Rat

Faràs el ple
vindràs
l'hora et serà donada
El moment
esperat
es farà teu
Els temors
les esperances
et lliscaran pel pit
i endins
de tu et fondràs
cap a la dolça llar
cap al desconegut
Faràs estada doncs
en aigües encantades
Rosa oberta
ofrena

d'espines i vellut

Lluna plena a la terra
escolta les veus amagades
La llei antiga et guiarà
per prats i fondalades
per núvols i estanys clars

Tantes terres cremades
gosaràs contemplar!

I tots aquells camins
que vares deixar estar
vindran a tu i et deixaràs
interpel·lar.

Els teus gemecs i crits
vella música acordada

Et cruixiran les carns
com fulles esventades
Et brollaran les fonts
amb nova llibertat:
la neu de les muntanyes
de camí cap al mar
El món en el teu ventre
La teva força empeny
i desraona el centre,
desfermes el volcà
imposes gravetat

Cavalca
enfila't
solca't
atrapa la marea
travessa els talls profunds
els fèrtils camps llaurats
Com amazona intrèpida
viatjaràs ben sola
als llocs més bells
i als més temuts paranys

Endins de tu l'amiga
la mare, la germana
Tota l'arrel que aguanta
llum fosca de la mina
Emergiràs llavors
dels pous
de les entranyes
I seràs poderosa
deessa
mare
díada

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

Les petites coses

         («Cap a les deus», Les hores retrobades)

Anar per la vida amb equipatge precari.
La remor de l'aigua de la font,
una flor al test de la terrassa,
l'olor salina dels esculls del penya-segat,
un vi de la vinya més propera,
el tast d'un petó fugisser,
seure una estona al pedrís de la plaça,
aquell formatge de cabra d'Ullastret,
un peix de llotja fet amb all i julivert,
una pèrgola amb glicines i altres coses més,
perquè quan ens fem grans,
vivim d'aquestes petites coses.

Miquel Sánchez. Vinyoli, de Begur el vers. 2022

Pròleg: Sam Abrams

Imatges: ACSE Fons Joan Vinyoli i germans Figuerola

Realitat i canvi

 Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut  —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.

Manyac

De quina font parles?
A quin doll net i constant et refereixes
quan parles del nou horitzó
que hi ha darrere l'alzinar?

Quan érem adolescents
no importaven els colors:
tot era prat,
tot era carrer.

Eduard Casas. Cap al tard. 2022

Pròleg de Lluís Calvo

Epíleg de Jordi Pàmias

Primavera

Llangor de fulla verda tot just nada,
          temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
          gallardet somrient.

Xerroteig dels ocells sortint del somni,
           sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
          en el càntic més pur...

Primavera: salut! Em fas ofrena
          del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
          del temps que va passant...

De: Color del temps.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Seré

Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.

Com una font, seré
o erma com la mancança.

El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.

D'Ombra de veu.

Laura López Granell.

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

a punta de clar

a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis

una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel

remor...

qui diu?

un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal

urpant-se'm

Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Font

El cel llanguí ja massa
i torna a resplendir
i de pupil·les la font sembra.

Serp renadiua,
ídol esvelt, riu jove,
ànima, estiu tornat de nit,
el cel somnia.

Prega, que em plau d'oir-te,
oh tomba mudadissa!

———————————

Fonte

Il cielo ha troppo già languito
E torna a splendere
E di pupille semina la fonte.

Risorta vipera,
Idolo snello, fiume giovinetto,
Anima, estate tornata di notte,
Il cielo sogna,
Prega, amo udirti,
Tomba mutevole.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

estimada

No et privis
de traçar la teva senda;
els déus no són magnànims,
els homes, inconsistents.

Atura't a les àgores de la vida,
beu a les fonts de la saviesa,
però no t'hi entretinguis massa...
El mar és ple de voleranys;
el temps, escàs.
Assegura't que el sol t'escalfi,
que el vi t'immunitzi de la rutina,
i fes de la paraula
un jardí de bellesa per a l'eternitat.

Maig del 2001

Pere Tàpias. On es desborda el sol. 2017

Pròleg de Francesc Pasqual i Moster

Escotaz mon païs

Escotatz mon païs
de Garona e d'Ador,
que se plora e se ritz,
de l'adieu a l'agor...

La princessa lonhadana,
son trobador dolent,
Floreta a la fontana
pel vert-galant jasent...

Los penjats jos los casses,
crocants de genolhons...
Bufe la ventarassa,
bruèisses amb lop-garons...

Los blasons perissables
jos lo fèr e la sang
coma castèls de sabla
rasis de l'Ocean...

La memòria incertana
nos prenguèt per la man.
Se plòu sus l'Aquitània,
bèl temps farà deman !

               "Istòrias d'Aquitània"

Marcèu Esquieu. Sembla-vida : òbra poetica. 2004

maraigües

          el tiempo no envejece
         Mercedes Carrión Masip

aigüesmare
font, piques, mullena
i rentador social

infància d'aigua
a secà llegint boires

estampida, vida.

Teresa Grau Ros

Plaça del Lledoners

Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
et cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.

Simona Gay, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Recolliment

Lluny, allà dins asprives muntanyes
que mai petja del món ha tocat,
d'un desert en les verges entranyes,
mira el cel un verger ignorat.

Allà brolla la font de la vida,
allà s'obrí lo lliri d'amor;
veu d'oracle pel món no sentida
té allà el bosc en secreta remor.

Aigua hi corre, tan pura, tan pura
que los àngels s'hi van a mirar;
qui una gota en tastàs, oh dolçura!
mel del món no voldria tastar.

Miquel Costa i Llobera. Poesies. 1992

Dibuixos d'Albert Rocarols

Font de pastor

La vella filava
la font de pastor,
quan la neu rajava
tot era claror.

Preludi de vida!
Sagrat naixement!
màgica florida
de la flor d'argent!...

I l'aigua rajava
feta caritat
per al qui trescava
tot assedegat.

Rajava tranquil·la
i us deia: —Beveu!
que la vella em fila
per al qui va a peu!...

I un s'agenollava,
ple d'encantament,
i amb la mà copsava
la gran flor d'argent.

Joan Maria Guasch, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà