Destil·lació

                    Something is rotten in the State.
                               Hamlet, W. Shakespeare



No del grup que perseguí la glòria,
a genollons,
entaforats fins al coll
en el fang de la petulància.

Tampoc dels que perseguiren un poder ridícul
i l'obtingueren,
no cal dir a quin preu.

Sinó d'aquells que s'engorgaren
en un simulacre de batalla
per l'honor i la fidelitat.
D'aquest bàndol
                          en formes part.

Acceptat, doncs, el risc,
no t'arronsis ni et planyis
i, sobretot,
no abandonis l'hàbit de recordar.

No cal, és clar, l'innecessari orgull
sinó un punt de desafecció;
la clarividència, la fosforescència,
la destil·lació.

I en els dies ensopits
no et refiïs de ningú,
car ningú no et consolarà.
En soledat, repeteix-te la salmòdia
i acontenta't.

Tossuda fins al final,
redreçat, vinga, no siguis flasca,
mira la línia de l'horitzó,
la teva fita, l'horitzó lluent,
au, vinga, ves-hi, fidel a tu mateixa,
vinga, la gran fidelitat,
sigues-te fidel. Ves.



Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició: Montserrat Rodés

Pròleg: Dolors Miquel

Davant aquests temps durs,

Davant aquests temps durs,

estrictes,

i de mirades de silenci

als carrers de l'Ombra,

vaig teixint un aplec de poemes

que vull fecunds,

i que em revolten contra la insídia,

l'engany i l'abús

d'aquest ara que ens envolta

i que vull conclús.

I posant-me dempeus,

ser-hi tot prest per allotjar-me

a l'acadèmia dels somnis,

farcir-me d'antic coratge

i amanyagar-me de gestes:

il·luminar-me!

Rafael Estrada, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI, 2012

M'ha tocat escriure

Al meu pare

M'ha tocat escriure

avui amb poques paraules

tota la teva vida.

Amb cura ho he anat fent

desglossant-ne les teves obres.

Ara potser hi haurà

qui ho llegeixi.

Però ningú sabrà,

com jo, com eres de debò.

Tota la força que hi havia

dins teu i el molt

que ens estimaves.

Construïes vaixells i

navegaves temorenc com eres.

Salvares dics desnonats

i et senties sol,

quan em parlaves

de problemes matemàtics

que jo no entenia,

i que per a tu eren senzills

i clars com l'aigua.

Eres modest i el teu nom tenia

les inicials d'aquella mar

immensa que t'acollia.

Sovint parlem de desavinences

entre pares i filles i   fills també.

Però jo puc dir que per a mi estimar-te

ha estat com respirar, de fàcil.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Em mires amb un

Em mires amb un
tel als ulls; feixuc

pel pas dels anys,

restes altívol al

bell mig del saló.

En silenci,

observes cadascun

dels visitants. És

només en la nostra

intimitat quan

deixes que t'amanyagui,

i tu em respons

-amb veu ample-

que sí; que m'estimes.

Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997
Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 1996

Als pobles

Als pobles. Déu no viu pas en un racó,

com pensen els incrèduls, sinó arreu.

Beneeix el sostre i la vaixella,

i obre honestament els porticons.

Als pobles, Ell hi és massa. En una cassola

fa llenties els dissabtes a la nit,

balla, somnolent, damunt del foc,

i em pica l'ullet com si volgués un testimoni.

Aixeca tanques en silenci, casa una noia

amb el guarda forestal. I com de broma

fa que el caçador sempre erri el tret

quan intenta abatre un ànec.

La possibilitat de veure tot això,

tot escoltant la tardor com xiula,

és en essència l'únic plaer

que un ateu es pot permetre en un poble.

Joseph Brodsky

Reduccions : revista de poesia. núm. 100, p. 125

Traducció de Xènia Dyakonova i Oriol Prat

paraules/silenci

Sembla que el neguit omnipresent a Paraules no dites es vagi esmorteint, sense desaparèixer, 
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre. 
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric 
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos 
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida, 
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".


(Fragment del pròleg)

Oriol Izquierdo, dins,

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Retrat de poeta

Potser tots et volien veure trista
perquè eres la poeta i el ponent
s'entretenia més en els teus vidres,
i no sabien que al combat del temps
tu havies ajudat amb tantes gestes:
contemplant el raig d'aigua que a la font
esclata contra un mur gelat de pedra,
esperant l'arribada de l'estiu
des de l'estudi on veies el capvespre
i el mar suau et bressolava els ulls
amb un amor més alt que la bellesa.
Passant la teva mà damunt la roba,
tremolant en la llum, groc d'albercoc,
reflectida en pantalles irisades,
passejant per indrets festius d'amant
quan robaves un bes a mitja tarda.
Perquè eres la poeta i tens el nom
de tots els déus que estimen, infinits,
la terra que reneix tendra i madura.
Potser tots et volien veure trista
i tu només sabies ser feliç.


Israel Clarà. Pluja de nit. 2010

Pròleg d'Olga Xirinacs.

Agraïment

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i soc lliure respecte d'ells,

i, això, l'amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta a la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l'amor no entén,

perdono

allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,

diria l'amor,

plantejada la qüestió.

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.