fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït
ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa
planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes
emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls,
es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant
la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on
passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible,
meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre,
amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs
altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars
i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint
dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.
Fragment.
Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980