Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53

Foc d'ocell

La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.

Qui cala foc a l'ocell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.

El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...

Blai Bonet

Poesia completa, 2014 [Cant de l'arc, 1979]

Dia Mundial de la Poesia
 21 de març del 2026

Més informació:

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/index.html

Després

Hi havia,
hi ha,
hi haurà,
potser
-car res no és menys segur que la durada de les coses
en aquest instant del món en què us parlo-
una herba que persistirà
entre els socs i les pedres
quan ja no hi haurà res més
que una herba rara
       amb una petita idea
              dins el seu cap verd.

Après

Il y avait,

Il y a,
Il y aura,
peut-être
-car rien n'est mois sûr que la durée des choses
à cet instant du monde où je vous parle-
une herbe qui persistera
parmi les chicots et les cailloux
quand il n'y aura plus rien
qu'une herbe rare
          avec une petite idée
          dans sa tête verte.

De: Le désert maintenant.  1987

Yves Préfontaine.

Es troba també en el llibre:

Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier.

Versions d'Anna Montero.

Quan

Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.

A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.

Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

És el milhomes

És el milhomes
qui fibla amb el front
les parets de la cova,

desvestint

en el trémer
del blau
l'estructura,

ーl'axiomaー

d'intuir-se a la mida
de totes les coses.

De II. Marge d'error

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020

Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido

Epíleg de Laia Llobera

Quan estic sola

Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!

No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.

De: Haikus, III Personals

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.

De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002

Fora de lloc

                              Come varia il colore
                              delle stagioni
                              cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
                                                         Vincenzo Cardarelli

Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.

Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.

Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica. 2001


Edició a cura de Glòria Bordons

Matí

Com un fruit que mostra
Obert pel mig
La frescor del centre

Així és el matí
Dins del qual jo entro

——————————

Manhã

Com um fruto que mostra
Aberto pelo meio
A frescura do centro

Assim é a manhã
Dentro da qual eu entro

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

Reconciliació

La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?

Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.

Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.

Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.

Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

Avui, que faria sis mesos

Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...

Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012

Dibuixos de Miguel Ángel Díez.

Tria i introducció de Juli Capilla.

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.

Joan Brossa. El dia a dia (1988-1992). 2007

Presentació de Glòria Bordons.

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.

Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.

Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering

Es troba en el llibre:

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal.

Pròleg de Roberto Mosquera.

El vers i el cant

               A la memòria del poeta Joan Vergés

El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ーtemps aturat i un immens espantー
totes les joies que hem sabut filar.

El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ーcor acordat al riure concertantー
la meravella que pots abastar.

El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ーvolta infinita, insondable espaiー
totes les coses que no moren mai.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

els poetes parlen

els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

Espiral de la riba compartida

               A Lluís Solà, en homenatge

Si algú mor
morim tots.

Car mor aquella part de tots
inclosa dins d'allò conjunt
que tots som i que mor.

Totes les coses
representem
totes les altres.

Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Me'n vaig prenyada

Me'n vaig prenyada
de llum
            —tu
m'ho digueres una vegada—.

Prenyada de sols
i de mar.
               Cercant
un racó on estimar
                               també
la cara fosca de les coses.



Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Presència

El nostre cos, la primera afirmació,
com la gana o com la set, i la necessitat
de formar part d'un altre cos.
Les coses petites ens sorprenen
amb grans extremitats i ens les allarguen,
membranes d'escalfor on la vida, encara pura,
es fertilitza, unida com sutures a nosaltres.
Els ulls que ens miren són mons sencers
que accepten la nostra rèplica
només per habitar-se.
Instint de justificació potent,
innat com obrir boques i empassar-se
trossets sexuats i nutritius de mare.
Hi ha un infant, al llarg del poemari,
que em persegueix i que m'obliga a escriure.
Concentra en ell tot l'important.
La resta cap, avui, a tots els altres llibres.




Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.