Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.

Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle

Jia Dao (779-843)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo

Paciència

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.




Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell.

Taronja

Llum. Partícula. Matèria. Temps. Massa zero. Moviment, vibració. Fotons, quarks. Velocitat.

Taronja

¿La fruita dona nom al color o el color dona nom a la fruita?

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Sento encara aquell oreig

  A Àgata i Carles

Sento encara aquell oreig
a la galta, aquella mirada
rogent de l'alba. Tu corries
donada a la mar, omplint-te
les mans de vibracions de foc.

I és ara que, assegut, rumio
com has entrat a la vida,
com es mou en tu la crida
dels meus llavis. Ple de sensacions
puc tornar al delit exquisit del bes
i mirar-te sense contradir
l'origen de les imatges.
Tu, però,
no et moguis. Lliura't al gest
de l'aire vespertí. Deixa que el verd
t'embriagui arran d'aigua

Alegra-te'n.

Omple el càntir al raig de la bassa
i fes que tot sigui per un instant d'amor.
Si obres els ulls et diré que duc
els braços encesos de falgueres.

No em preguntis més.
No em preguntis res,

es pot fer fosc.

Joan Fortuny . La ventura dels oratges. 2004