L'enemic del poeta

Baixo lentament
de sobte ric, sense voler-ho
sempre ric
entro a l'esquerre, a la cuina buida
obro els quatre porticons de la finestra que dona a l'est
m'assec a la taula amb pomes escampades
m'abstrec tota sola.

Sola gaudeixo dels moments de l'alba.

Maria Lainà

Amb pomes escampades : Seminari de Traducció Poètica de Farrera 10è : Maria Lainà, Haris Vlavianos. 2005. P. 54-55

Presentació de Joaquim Gestí.
Institució de les Lletres Catalanes.

Traductors: Margarita Ballester, Montserrat Camps, Montserrat Franquesa, Montserrat Gallart; Joaquim Gestí, Rubén Montañés, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Pere Rovira i Jordi Vintró.

Conté poemes de Montserrat Gallart, Francesc Parcerisas i Jordi Vintró.

Textos en català i grec modern.

Mica de cuina

Un gram de poesia,
una unça de tendresa,
un petricó d'entusiasme,
una terça de solidaritat,
una mesura d'il·lusió
   i un pessic d'amor.
              Una recepta per a l'esperança.

Lola Casas Retalls poètics. 2001

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Un punt de sentiment.

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

Tornar a casa

Hui tornen ells,
els nostres morts.

Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.

Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.

Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.

Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,

deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.

Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,

el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.

Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Recepta

No en tindrem prou amb una mort
per copsar l'ànsia del faisà
que haurem fet créixer en captiveri
quan mira el cel entre les reixes.
No en tindrem prou amb una mort
i no podrem morir dues vegades.
Com explicar, si no, que algú llegeixi
cal salpebrar les ales i lligar-les
per evitar que s'obrin dins del forn
i no senti com trona aquí a la cuina,
com poder entendre el gest 
de qui pinça les potes i no enyora
un cel més clar, clar com aquell
que va acollir, en el seu moment,
l'embranzida de l'au. I amb la de l'au,
la seva.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019).

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

Pausa

T’imagino a la taula entre els teus llibres

i la pluja al jardí mullant-ho tot.

Només el tecleig ritmat de la màquina

i la llum que se’n va tènuement.

Després t’alces, trafegueges, la cuina

està en repòs, els plats nets, cap per’vall.

Quan vas d’un lloc a l’altre s’il·lumina

cada objecte. Ben igual quan anem

amb espelmes. Després tornes, la feina

l’acabaràs demà, mires un llibre.

Acaricies lentament les pàgines

mentre degota, al captard, la prunera.

Narcís Comadira. El verd jardí. 1972