Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de maig de 2018

GRÀCIES!

¿De què deu ser teixit aquest silenci
que m'esmalta les nits,
i em fecunda les hores
amb la més entranyable placidesa?
És un silenci càlid, vehement,
un silenci d'amant,
d'adulteri tendríssim,
de parella que es besa per primera vegada.
És un silenci
que se m'arrapa al cor
per dir-me amb veu molt baixa els seus secrets
que mai no puc entendre.
Però, d'on ve? Quins fils el trenen?
Jo només sé que em cal per sobreviure.
Mes, també crec que ell viu sols per a mi.
¿Potser és que som una mateixa cosa,
un glop de vida
vestit amb els colors de cada instant?
No ho sé, no vull ennuegar-me amb més preguntes.
Em mullo els llavis amb els seus petons,
i li dic, gràcies!



Esther Martínez-Pastor. Fa deu mil anys, 2003
Pr.: Miquel-Lluís Muntané

Clara mirada

Clara mirada:
sentir el que és invisible,
veure el silenci.




Àngels Marzo. Buscant Quios, 2014
Pr.: Jordi Pàmias

Et vindria a dur

Voldria ta ciència
JOSEP CARNER


III

Et vindria a dur

un poema escrit en la mirada,
així, al tornar-ne,
passar a tinta
la trobada més amiga.
I si entre els llavis s'evidencia la melangia
que vingui la tempesta,
i que la boira no amaini:
vull que siguin molts,
els silencis que tremolis,
mentre em llampegues,
amb guerres dolcíssimes.


                           Estació de Sants, 9 de setembre de 2006



Del recull Camí privat




Ivette Nadal Aldrufeu, dins,

Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení, 2008
Ed.: QUARKpoesia




Dedicatòria del llibre:

                                A Montserrat Abelló,
      presidenta d'honor de QUARKpoesia
i alma mater de les dones lliures d'esperit.


                                         I em duen de nou
                                 l'urgent desig de viure.

Fins on la vista

Fins on la vista m'arribava,
el camp ardent de paparoles.
Un silenci de fi del món
queia d'un blau de cel que va desaparèixer,
i davant meu es va fer un buit d'estrelles
(la meva ànima era tota per tu),
i després van calar foc als meus ulls.



Eudald Puig. Poemes per a Clara, 1998

29 de maig de 2018

A un ninet

A Laia Climent, que ha sigut mamà

A un ninet que ha nascut
          li fa la dida
    un bressol de vellut

         de margarida
i en les hores més clares,
       quan brille el sol
amb un pinyol de nespre,
          un para-sol.
  Que s'adorma tranquil
         el bon ninet,
   que sa mare l'estima
         per xicotet.



Versos al sol, 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il·lustracions: Matilde Portalés

27 de maig de 2018

Solstici d'estiu amb superlluna a Capricorn

Germans de mans,
germans de cames, d'ulls,
germans de plors
i d'himnes proclamats amb mil dolçaines,
li hem dansat l'última festa.

Una garsa l'ha arravatat a l'alba,
com si furtara al vol, caprici pur,
una joia brillant. I l'hem buscat
encara, al vespre, entre els indicis d'arbres
reviscolats sobre la vella cendra.
Però avui, just avui, els hem trobat
negres com mai.

Quan, vet ací que sense previ avís,
ennoblint la serra amarga amb un rotund punt
final, ha brollat, incommensurable, la lluna
i·luminant les penes dels mortals.


A la memòria de Miquel Ruiz Gracia,
versador i dolçainer,23 de juny de 2013 - febrer de 2014



Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Comentari: Manuel Forcano

Les meves tietes

Sempre enfeinades en el que anomenaven
la cara pràctica de la vida
(Plató es feia càrrec de la teoria),
fins a mig colze en els mobles, en els llençols,
en els jardins de la cuina i del rebost,
no s'oblidaven de la bosseta d'espígol
que transformava l'armari en un prat.

La cara pràctica de la vida,
així com la cara no il·luminada de la lluna,
no estava lliure de misteris;
quan s'acostava el Nadal
la vida es convertia tan sols en una praxi
i vivia per un instant en els passadissos,
es refugiava en les maletes, en els necessers.

I quan algú moria, cosa que per desgràcia
fins i tot també passava a la nostra família,
les meves tietes estaven del tot enfeinades
en la cara pràctica de la mort
i aleshores s'oblidaven de l'espígol
que feia olor pròdigament, arrauxada,
sota la pesada neu dels llençols.



De Pragnienie (Desig), 1999
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018


En plena recuperació

En plena recuperació
em sento estranya dins el meu jo.

Però quan estic damunt
la fi del món,

em fas un petó al front,
i per un instant
sembla que s'hagi acabat tot.


De desconcerts


Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts, 2017
Pr.: Anna Aguilar-Amat

26 de maig de 2018

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa

per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora, 2006

La rosa llisa


Quin vegetal engendrament!
Si l'amor vol ésser pensat,
pres i sorprès en cos frement!
Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,
no ensinistrant la voluntat,
precipités el foc morent
que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang
voleia, i esclata la sang.
És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,
i en palpa una lliure d'espina.
Aquesta és la rosa de l'ara.



Víctor Obiols. Dret al miracle, 2016

24 de maig de 2018

Oda als peus

Grans o menuts,
amples o estrets,
grossos o fins,
lletjos o bells,
siguen com siguen
són tots els peus
dignes d'estima
i aplaudiment.
Som el que som
gràcies a ells:
ens fan anar
ràpids i drets
per onsevulga
que desitgem,
deixant-nos lliures
les mans per fer
treballs, carícies,
menjars, adéus...
Si no els tinguéssem
seríem serps
reptant per terra
sense més cel
que herbam i roques,
arena i fem,
o a quatre potes,
com els porquets,
sols menjaríem
el que trobés
per terra el nostre
bavós musell.
Per això un cant
de lloa, oh peus!,
us faig, encara
que els meus sigueu
menuts i grossos,
amples, lletgets,
i sempre un mal
m'estigueu fent
de mil dimonis
ben punyeters.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes, 2008
Tr.: Manuel Granell

20 de maig de 2018

Paisatge interior

Primer miro els paisatges
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.



Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983, 1991
Pr.: D. Sam Abrams

19 de maig de 2018

AMB MOTS TROBATS

Barcelona Poesia : set dies de poesia a la ciutat - 10-16 maig 2018 (detall del programa) per Teresa Grau Ros per Bibliopoètiques
Amb mots trobats
basteixo a poc a poc
una fràgil, efímera casa
de parets transparents.

Poemes que algú, potser
                                        habitarà un dia.




Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà, 2017
Pr.: Marc Romera

17 de maig de 2018

LLEGINT PER A TU

 per la meva filla, que fa que tot sigui "casa"


a la meva vida hi ha hagut algunes nits fantàstiques
festes allargassades esmunyint-me a la nevera l'endemà
murmuris, caminar de puntetes, riure tapant-me la boca
cims de penya-segat i tonades inoblidables i banys de tres
hores

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques
en llits i en sofàs, en diumenge, gandulejant
amb braços d'amics abraçant-me
i crispetes que espetegaven i la boca plena
mastegant tota la pel·lícula

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques

però seure aquí, mentre el sol es pon, llegint per a tu
quan assenyales una vaca i jo miro de fer muu
i ofegues el riure i jo hi torno només per tu

i cau la pluja i el seu so t'encalma 
i les parpelles se't comencen a tancar i lluites per evitar-ho

de totes les nits i les estrelles per on he caminat
de tot el ballar i totes les festes a on he anat

les millors nits de la meva vida
han estat llegint per tu


De Nobody told me, 2016



Hollie McNish, dins,

XXXIV Festival Intenacional de Poesia de Barcelona, 2018

Tr.: Jaume Subirana

Direcció del Festival: Mireia Calafell i Àngels Gregori





13 de maig de 2018

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes, 2008
Il.: Manuel Granell

Balança

Delta del Llobregat per Teresa Grau Ros a Flickr
Faig equilibris entre el gens i el molt,
entre el poc i el massa
i el lloc m'és incòmode:
no fa per mi, que he crescut en el pro
o a la contra de qualsevol causa.
No us refieu del meu fals punt mitjà
des d'on no paro de vigilar
com bascula cada extrem,
mentre desitjo i procuro
que algú es mulli a fons i pesi tant i tant
que decanti d'una vegada la balança
cap a la nostra banda.



Mercè Voltas, dins,

enVersEn l'angle de la tarda, 2017

12 de maig de 2018

Som nosaltres

L'Arrel de l'aigua / Montserrat Abelló per Teresa Grau Ros
Som nosaltres
que trasbalsem les paraules.
De sobte,
ens semblen buides,

com si sols els sentits
manessin i ja no poguéssim
plasmar cap gest,
sinó en el mateix gest.

Fins que, cansades, les mans
arriben a fer-se estranyes
i ja no ens queden
sinó els ulls.

Com si volguessin engolir
tot el desig del món.



(Fragment)


Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995

La brisa

Brisa per Jose Losada a Flickr
La brisa ardent abraça els entaulats
i posa als llavis humits
un perfum de darrer dia del món.




La brisa ardenta abraça la taulejada
e pausa sus las labras mostosas
un perfum de darrièr jorn del monde.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2017
Tr.: Albert Mestres


11 de maig de 2018

10 de maig de 2018

Terra d'asfalt

Quan ni un arbre quede
i no hi haja camp,
del cel ni una gota
de pluja caurà.

Si hi ha algun jardí,
de plàstic serà,
i sols menjarem
rajoles amb pa
fet amb el ciment
dur que sobrarà
d'alçar tantes cases,
tan altes i grans
que el sol, les muntanyes
i el mar taparan.

Quan siga la terra
un globus d'asfalt.


Oda als peus i altres poemes, 2008
Poemes: Marc Granell
Il.: Manuel Granell

Farina

Pols blanca,
llavor de vida.
Cor d'aliment
       de qualsevol taula.




Lola Casas. Blanc, 2008
Il.: Pere Borrell

Llarg i prim

El meu país
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera.
Quan ix el sol
és una flor,
que, tota d'or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp callat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se'n va a dormir,
tan llarg i prim,
sobre l'arena
daurada i fina,
sota la nívia
llum que li envia
la lluna plena.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes, 2008
Il.: Manuel Granell

9 de maig de 2018

Moltes frases té la llengua Anglesa

Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.

Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.

Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.

No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!

----------------

Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue

Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill

Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep

Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits, 2017
Ed.: Marcel Riera


5 de maig de 2018

La fadeta bona

                                     (A Finiu, fornera de parla clara)



La fadeta bona
avui ha preparat
unes farinetes
del que havia segat:
les mans de mantega,
cabells d'ou filat
i al rostre un somriure
color amelat.



Versos al sol, 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il.: Matilde Portalés

com una rosada

com una rosada de silencis
          damunt els camps margenats amb pedra seca
com un ídol foragitat
                    del cor dels homes sensibles

com un silenci en què tot parla



(en el silenci
                     sempre ets a casa.)



Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà, 2017
Pr.: Marc Romera

Eivissa

Arriba dels conreus l'autobús matiner
i es detura a la plaça on frisa el mercat.
Els camperols de Sant Josep venen ametlles
i el xivarri ofega llur veu minsa, delerosa.

Els pescadors del moll tornen a Vila
voltats d'olors de mar endintre.
No hi ha vent que mogui els xiprers al jardí,
ni trontolla la persiana que clou la intimitat.

Recordo el vell de les taronges
i la darrera corredissa dels nois
                                                  que van a escola.
Un raig de llum s'esmicola al port.




Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983, 1991
Pr.: D. Sam Abrams

4 de maig de 2018

Lliris


Paperines blanques
de sucre-de-pol·len.
Sou refugi discret
       de rosada
                 i marietes.





Lola Casas. Blanc, 2008
Il.: Pere Borrell

3 de maig de 2018

Les obres literàries, la poesia,

Les obres literàries, la poesia, no només
són paraules: a través d'aquestes paraules
es fa una obra d'elaboració de l'experiència,
de construcció del sentit de les accions,
d'articulació d'una visió del món, 
d'afaiçonament de la memòria. 
El pany de realitat que cada autora, 
que cada autor, focalitza, selecciona
per ser dit i salvat de l'oblit...



Vicent Salvador

(Fragment del text llegit al Col·loqui Dones,
Literatura i Mitjans de Comunicació, celebrat
a la URV de Tarragona l'abril de 1995. Aritzeta-Palau 1997: 175-181.)

Dins Poètiques catalanes del segle XX, 2008
Ed.: Jordi Malé i Laura Borràs

1 de maig de 2018

XLVII

En ce 1er mai : plein de bonheur à tous, la goutte au nez :) per Anne Arnould a Flickr
En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de llibertat.



(Fragment de La pell de brau)



Salvador Espriu. Antologia poètica, 1978
Ed.: J.M. Castellet