De bat a bat el cor,
el nostre cor obert sempre.
De bat a bat la mà
que es lliura, amiga dels amics.
I un futur massa inequívoc,
sempre a l'aguait d'aquells somnis
que anàvem regalant.
Ja som al recer del
vent i de la pluja,
però el navili dels rebels
mai no farà gesta, si abans no
posem un fermall al temps mort.
Carmelina Sánchez-Cutillas. Per si un dia ens trobem. 2024
Il·lustracions de Gemma Capdevila.
Tria i pròleg de Paqui Cano.
Tria i proposta didàctica de Reme Gadea.
Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.
Celso Emilo Ferreiro
Traducció de Josep M. Llompart.
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
Són bombolles de so
que esclaten en el buit.
Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.
Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.
Són precs que condueixen
a una puresa estranya.
Són notes que procuren
ser alguna cosa més.
Són crides a un futur
de possible harmonia.
De: Perspectiva de cambra amb habitants)
«Lo sai, mi hanno lasciato
qui un bambino:
voglio che studi, sai,
ch'abbia un futuro»,
ti ha detto oggi
nel buio di mezzogiorno del salotto.
E tu me lo racconti
dentro al filo -la voce un po' s'ingolfa-
e dopo un po' li vedo,
insieme, nel rosso della poltrona lisa,
la luce che le si fa strada
tra le rughe.
«Ho saps, m'han deixat
aquí un vailet:
vull que estudiï, saps,
que tingui un futur»,
t'ha dit avui
en el migdia ombrívol de la sala.
I tu m'ho contes
dins del fil -la veu s'ofega una mica-
i després una mica els veig,
junts, en el roig de la butaca desgastada,
la llum que fa camí
entre les seves arrugues.
De: Filaments [maièutica]
Elisa Biagini. Filaments. 2024
Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.
Text bilingüe en català i italià.
No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.
De: L'únic que em queda. Avalon
Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020
Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira
Escolta
aquesta serà la primavera.
A punta de llengua
i a solc de dit,
amb les orelles tenses
com una llebre
en la foscor.
Si el dir i el veure,
si el ser i el ser-hi
des d'aquesta imperfecció:
l'única possibilitat
que tenim.
Escolta
aquesta és la meva paraula,
aquest, l'any
sense primavera,
i digues-li puny o escuma
digues-li baf o borboll
als gemecs sembrats
als peus de la flor,
aquesta nuesa entorcillada a una altra,
el rec d'un prec,
el retorn al principi,
la tempesta
abans de l'esdevenir.
Digues-li amor
a les ganes de ser u
sense ser-ho.
Bell no vol dir habitable
dins d'aquest cos
que et vol,
savi no vol dir constant
per a aquesta natura
que et fa,
però ens queda el bosc
i aquest és el nostre cordó,
l'ull del primer dia
que et va conèixer abans que jo.
Et dic
escolta
per totes les vegades
que després et diran
mira
i exhausta
hauràs de tornar a obrir
els ulls,
i no hi haurà ventre
capaç de contenir-te,
no hi haurà temps
capaç de desdibuixar-te.
Escolta
aquesta serà la terra.
Aquí tot moviment es fon
dins d'un altre,
i només per un instant
perdura.
L'eternitat no existeix,
però dins de l'obaga
es bressola.
No miris, només escolta:
ressona.
De: #un altre món
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
I
A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.
A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.
XX
El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.
XXI
He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.
Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.
He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.
Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005
Premi Amadeu Oller 2005
Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.
De: Mots per fer via
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg de Sebastià Portell
Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers.
Només alguna cosa grisa i vella
d'any nou.
Tremolen de fred
les cantonades, les cruïlles
per escalfar-se s'arrauleixen,
s'enganxen a floristes ambulants
d'una pàtria estrangera.
Rams embolicats
amb paper d'estrassa
i de mala qualitat
decorat amb forats al voltant
fets per tisores autodidactes.
Igual que nosaltres quan érem nens
afamats de somnis
retallàvem quadradets
d'un diari doblegat per la meitat
i a mesura que el paper es desdoblava,
quines alegres contínues simètriques
finestretes ens obria el futur de bat a bat.
Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers
només finestres tancades grans grises
i una pobreta borrufada que pidola uns flocs de neu.
De: Ens hem traslladat al costat. 2007
dins el llibre:
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
Edició bilingüe.
La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.
Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.
Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.
La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.
Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis
una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel
remor...
qui diu?
un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal
urpant-se'm
Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020
Pròleg de Tònia Passola
Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.
Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.
Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.
Aigua, aigua.
De: Lloses.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
La passió no és tant una emoció com un destí.
Jeanette Winterson
la passió és un instant
que neix i s'empresona en si mateix
per esdevenir etern,
per travessar després
tots els models del temps:
les edats,
els eons,
les estacions;
la passió és un instant rodó, complet,
on sempre ja hi és tot,
i el seu futur és només desplegar-se,
al seu ritme imprecís,
tèrbol,
grandiloqüent,
forçant els sentiments a l'obediència,
cisellant emocions.
Francesc Josep Vélez. Els instants submergits. 2021
Premi de poesia Ventura Ametller 2021
Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat.
ーja ha quedat enrere després de la lecturaー.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
Joan Brossa. El Saltamartí. 1969
