La coresponsabilitat segons Weil

Criar és
una escriptura
a moltes mans.

Criar en
la bondat
encara més.

I cal parlar del mal
per evidenciar el bé.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Estimar

ESTIMAR és respectar
la independència del ser estimat
Així concep jo l'amor
¿On collons s'haurà ficat esta dona?

De: Ser, junts (1970)

Claes Andersson. Det som blev ord i mig, Català Allò que es feu paraula en mi : tria personal 1962-1993. 1996

Traducció de Marc Granell i Francisco J. Uriz

Cançons de paper fi

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons 
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

12

Cau de llunes, 1977

Maria-Mercè Marçal. Petits poemes. 2022

Il·lustracions de Mercè Galí
Edició a cura de Judith Barnés

pau

La pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.

Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

Edició a cura de Xevi Planas

Sediment

L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci, 
                    bateguen
com quan encara tenien vida.

Tània Soler. Escames. 2023

Pròleg d'Àngels Marzo

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Verd bressat

Verd bressat amb escorça sobre el camp itinerant
del teu xiprer que et fa de riba.

-teu en l'oneig-

que et fa d'espiga
de casalot i de més brasa espectral
que és nau i que t'és cresta:

mira't i mira.

Roger Costa-Pau. Ara en veure-hi. 2018

Epíleg de Montserrat Garcia Ribas

Prunera després de la pluja

Titil·la l'aire roig entre les branques.

Misericordiós

ha fet entrar la llum
dins de ma casa.

Miramar, abril de 2022

Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023

Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

Tendresa

       Coneixeràs l'autèntica tendresa
      encara que no digui cap paraula.
                             Anna Akhmàtova

Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund 
de l'ànima dels homes.

Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

Ens mires ara

                ... and thou no breath at all?
                        Thou'lt come no more,
      Never, never, never, never, never!
                         W.  SHAKESPEARE

Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.

Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.

Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Capvespre

—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?

—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

A partir de 8 anys

S'encalma

S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.

Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

no fa soroll

no fa soroll,
té els pètals replegats,
dorm el nenúfar.

L'aigua i el sol : 33 haiku, +8 anys. 2023

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
I·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

El circ blau

La trapezista roja
estima el cavall verd
com el dia, la nit.

El gall i el peix ho diuen
i els músics pinten l'aire
de cel i mar i pau.

Miquel Desclot. Nas de pallasso. 2022

Il·lustracions d'Anna Font

El poema

El poema poetitza condensant,
protegeix el nucli de sentits perversos.
La closca, quan el nucli la travessa,
mostra al món un dens interior.

[51] [Sense títol] 


Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

L'ona

Com un toro arremet
Però sacseja la crin
Com una cavalcada

El seu propi cavall
Com un cavaller
Força i fustiga
Però és dona
Gitada a l'arena
O és ballarina
Que sense peus passeja

——————————

A Vaga

Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada

Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera

Epíleg de Rui Lage

Terrat

A dalt de tot hi ha el terrat que serveix per moltes coses...

Al terrat de casa
             s'hi va a jugar,
                        a estendre la roba
                                   i també a xerrar.

Quan és hora de jugar,
millor no dur la pilota,
que un xut fet amb massa força
la duria carrer avall
i tururut, adeu-siau!

Millor jugar a la xarranca,
a un dos tres pica paret
o a amagar-se entre els llençols
quan pengen dels fils, mullats.
És la mar de divertit!

Quan comencen a jugar,
escolteu què canten tots
per saber qui ha de parar:
Una mona en un terrat
amb el cul arremangat
fa pudor de xocolata,
un, dos, tres, quatre!

També hi estenen la roba
acabada de rentar:
tovalloles, calçotets,
mitjons, calces i camises,
quanta n'hi ha per assecar!

Quan és hora de xerrar...

—Saps què m'ha dit la veïna?
—Que la senyora s'enyora!
—Que la senyora s'enyora?
—Sí, la senyora s'enyora!
—Pobra senyora, s'enyora?
—Que sí!
—Que no!
—Ni mongeta.
—Ni cigró.
—Que tomba.
—Que gira.
—Que prou!

La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

Traçat

Aquesta és una altra manera d'omplir
Entre la mà i l'espera
Entre el fang i el núvol
Entre callar i mentir

Els traços estan una mica inclinats
Sobre la línia de l'horitzó —caminant
Un poc per damunt —saltant
Un poc per sota —enfonsant-se

Com si realment anéssim a algun lloc
Quin mareig
Si t'hi fixes
Algú omplia el seu
Temps.

Ekaterina Iossifova, dins Reduccions, núm. 100, p. 81

Traducció: Eva Sableva

Revisió: Oriol Izquierdo

Balancí

El sol a la fi troba la casa
i escalfa la noia
lliurada al son del balancí.
Ruixa de llum la llar,
aquella tarda:
li repara el cos
de la neu i de la nit
i fa més de metge
que de lívida taca.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Aportació a l'estadística

De cada cent éssers humans,

dels que ho saben tot millor,
n'hi ha cinquanta-dos;

d'insegurs de cada pas,
quasi tota la resta;

dels disposats a ajudar,
sempre que no impliqui temps,
fins i tot quaranta-nou;

dels que sempre són bons
perquè no saben fer cap altra cosa
quatre, bé, potser cinc;

disposats a admirar sense enveja,
divuit;

dels que viuen sempre atemorits
per algú o alguna cosa,
setanta-set;

amb el do de la felicitat,
uns vint i escaig, com a molt;

dels inofensius quan estan sols,
que es tornen salvatges en la multitud,
més de la meitat segur;

dels cruels
quan les circumstàncies els hi obliguen,
és millor no saber-ne 
ni el nombre aproximat;

els que aprenen de la lliçó
no són gaires més
que els que no la necessiten;

dels que de la vida no prenen més que objectes,
quaranta,
encara que m'agradaria estar equivocada;

d'encorbats, adolorits
i sense llanterna en la foscor,
vuitanta-tres
més tard o més d'hora;

de dignes de compassió,
noranta-nou;

de mortals,
cent de cent.
Un nombre que per ara no varia.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.

RL 10 - 1952, p. 150

Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

Vetllada literària

Musa, no ser boxador és com no ser res.
Ens has furtat la multitud eixordadora.
Dotze persones omplen la sala
i ja és hora que comencem.
N'ha vingut la meitat, perquè fa dia de pluja,
i la resta són parents. Musa.

A les dones els plau d'esvanir-se els vespres de tardor,
i ho faran, però solament al combat de boxa.
D'escenes dantesques, només n'hi ha allà.
I d'altres també, dignes del Paradís. Musa.

No ser boxador, ser poeta,
condemnada per tota la vida a un penible esgranament,
per manca de musculatura exhibir al món
una futura lectura escolar —tant de bo!—,
oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.

Al primer rengle un vellet somia amb posat dolç
que la muller difunta s'alça de la tomba i li cou

un pastís de prunes.
Amb flama, doncs, però baixa: que no se'ns cremi el pastís,
comencem la lectura. Musa.

Del recull La sal (1962)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel, dins 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23