 |
El refugi del temps,
la terra que respira
amb un gest mineral.
Un horitzó de vida que flueix,
incessant, incansable,
de blat tendre onejant
contra els límits del cel.
A les mans duus
el nom de tots els dies,
l'esforç de fer anar l'eina,
la cura del ramat.
Guardes als llavis
el tast del pa
i el préssec saborós.
Aquest capvespre té una pell
que regalima una llum llisa.
La terra, fèrtil,
germina i creix.
Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PierrO. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PierrO. Mostrar tots els missatges
04 de juny 2014
VI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)