Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de febrer 2016

Les arrels són profecia

Les arrels són profecia.
Alleten la mort i la vida,
tanquen el cercle i escriuen llibres,
petites illes de la memòria,
humus per a la història.



Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

28 de febrer 2016

La vella botiguera

Els arquitectes de l'Ajuntament
han declarat protegida la casa
on va néixer fa vuitanta-cinc anys.
L'acabaven de fer quan els seus pares,
acabats de casar, van instal·lar-s'hi.

Ara restauraran esgrafiats
i escrostonats, repararan mosaics,
renovaran portes i persianes
i la façana quedarà com nova.

A dues cantonades hi ha la plaça
on té la botigueta de calçat.
Té pocs clients, que saben del seu tracte
tan afable i sol·lícit, i quan plega
torna tot ranquejant al vell casal.

Caldria fer una instància perquè a ella
també la declaressin protegida.

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 1999

I amunt puja

Les Orgues et le Canigou au crépuscule
I amunt puja i més amunt,
com aucell de branca en branca:
d'aqueixa cova damunt
una altra en veu de més blanca

Mes com la puja de grat,
troba curta tota escala;
per un cor enamorat
cada pas és un colp d'ala.

De sobte un raig de claror
sa pujada fa més dolça,
sent càntics entre verdor
i rierons entre molsa.

De la cova singular
la carrossa és a l'entrada,
que es desclou al dia clar,
com una porta que es bada.

Porta d'or de l'Orient
llavors de l'aurora bella
lo sol anava naixent,
com la flor que s'esbadella.

Del Canigó gegantí
Gentil en la cima es troba,
davant d'un quadro diví
que tots los sentits li roba.


(Fragment)


Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

22 de febrer 2016

LLUNA MATARESA

El sol, estrac de la jornada de treball,
lent va i se colga als peus del mont.
La lluna, s'és posada en cent i un mal,
veient la llumera del tramont:
vestit de plata, llong, fi com seda,
que sigui estiu, hivern o primavera.
Així vestida, se senteix senyora,
té una estrella a costat, per li fer de servidora.
Si la nitada és freda, pren una nuvoleta,
se l'acucuja en el runco, com una flassadeta.
Ixi, està en giro tota la nitada,
com una dona lleugera, encervellada.
Quan no se veu, si plou, o és fent-se nova,
no és povidant, és colgada en qualqui alcova.
Fa candela als enamorats, ma és discreta,
i quan se basen, li foti la riseta.
Entre un bas i un carinyo lis hi dóna una ullada
però no és petègola, la boca té tancada.
Mira, uspieja el món a sota des peus,
no la trastoca arrés, afets bels o feus.
Se n'aixeca el sol, comença el maití,
se retira de pressa: és ora de dormir.
Forses se resenteix o s'és ofesa
però la veig així.....un poc mataresa.


Anna Maria Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

21 de febrer 2016

Alegria

Walk
...fixar la mirada en els aspectes positius.

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons.Valors per a la convivència, 2003

Womens Table Highsmith

Carol M. Highsmith [Public domain], via Wikimedia Commons : Women's Table by Maya Lin, commemorating the opening of Yale University to women, New Haven, CT
Women's Table per Maya Lin.

Fotografia de Carol M. Highsmith.

La revolució

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no estigui d'acord

no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante

a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,

ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres

que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres

la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució.

Tots volem que vingue a bones,

sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!


Ovidi Montllor. Poemes i cançons. 1978

Un dels motius

Un dels motius pels quals Pompeu Fabra
mereix més la nostra admiració, i no
vacil·lo a dir, la nostra gratitud, és el
coratge amb què renuncià a l’èxit fàcil;
perquè també un filòleg és temptat a fer
demagògia, i més dins un ambient com
el que entorn d’ell creaven aquestes
ingenuïtats.



Fragment del prefaci a la 2a ed., p. XVII.


Carles Riba, Cadaqués, setembre de 1954, dins,



Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana. 1978, 9a ed.

Comiat

Fa un any i un mes, lector estimat, que, puntual,
cada dijous, t'he escrit un vers de circumstància.
I com que tot, en aquest món, té el seu final,
avui et dic adéu, i no ho faig pas sense ànsia.

No he estat gens metafísic ni gens avantguardista

(són dos pecats que mai m'hauria perdonat!),
ni tampoc ha adoptat la posa de l'artista
que escriu sempre al dictat d'una divinitat.

He volgut simplement confegir un vers decent

i arrancar-te dels llavis el símil d'un somriure,
disposant les paraules un poc alegrement
per fer més suportable la rutina de viure.

En un futur proper, quan compris el diari,

abandonat del tot el meu constant rimar,
si mai tens un dijous tocat per un desvari,
estaré molt content, si em trobes a faltar.


Salvador Oliva. Complements circumstancials. 1998

Era així

Era així:
Com un punt
entre tu i jo,
més enllà
de tot delit.

I ens veiem nus
amb les mans
buides
sense saber
què oferir-nos.



Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004

19 de febrer 2016

Zhuangzi i Shakespeare

Som fets de la matèria dels somnis,
va dir, quasi dos mil anys després
del mestre Zhuangzi,
el poeta Shakespeare.
Volia dir que no sols
som de carn,
sinó també d'il·lusions.
Però Zhuangzi, a més, ens demana:
qui somia els nostres somnis?



Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao. 2004

14 de febrer 2016

Apunt

Presència d'ona i veu, i llum irada.
I tu al bell mig, talment algú que es troba
dins un combat dels altres i sols mira
i esquiva cops i no en comprèn la lluita.



Miquel Arimany. L'ombra del vent. 1987

Pensaments


Pensaments
fugaços
una imatge
diversos
res no s'esdevé tot arriba
ecos sonors cap sentit
una música unes veus es perden s'inflen
un caos s'organitza
uns murmuris
surten
de l'oblit

Lluna de plom del 3 de gener, dins el ventre un eixam
d'abelles, a la vora del camí, rodola en rodó, ja no veu,
ja no sent al voltant, jo no en sabia res, no sabia encara
que no podies no estar morta, no et veia no moure't més,
era un dia banal, un final de vacances un inici d'estació,
a la tarda havia anat de compres, després el banc i algunes
tasques menudes per embellir la casa mentre que escriuria
tot aquell hivern, recordo un projecte, una vaga idea de llibre,
alguns relats lligats per un mateix lloc de la infantesa, una
novel·la en el fantasma del llegible, per fi llis, per fi continu,
a l'ombra de mi mateixa t'ho dedicava com hauria estat la
padrina del teu primer fill, recordes en parlaves en masculí
car un déu hauries infantat. I després la teva mort ha tancat
aquesta bíblia dels nous temps i la novel·la perfecta un cop
més no tindrà lloc.



Madeleine Gagnon

[De: L'enfante immémoriale, Écrits des Forges/ La Table Rase, 1986]

Petit poema

Recordo la meva habitació d'infant. A la mussolina
de les cortines dels vidres, passamaneries blanques
hi feien gargots, jo m'esforçava per trobar-hi l'alfabet
i, quan tenia les lletres, les transformava en dibuixos
que imaginava. H, un home assegut; B, l'arc d'un pont
sobre un riu. A l'habitació hi havia uns quants baguls
i flors obertes finament esculpides a la fusta. Però
el que preferia, jo, eren dues boles de pilastres que
s'entreveien rere les cortines i que prenia pels caps
d'uns titelles amb els quals era prohibit jugar.



Max Jacob. El gobelet dels daus. 2010

Traducció: Enric Casasses
Pròleg: J.V. Foix

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula
del cor de l'invit que li venia darrere,
anés on anés per protegir-lo.
Li ha agafat la destral,
i ha obert una escletxa
en la soca d'una alzina.
Ha disposat la paraula dintre
en l'ànima de l'arbre.
Ha clos amb fent la ferida
i s'ha assegut als seus peus.
Que plogui encara espera.
Els llibres tenen carn d'arbre
i, com ells, un poder atàvic:
créixer arrelant en el cor
de tothom que els estima.





Andreu Escales, dins,

Estelada

Estelada ets viva
voles com un ocell lliure.
Des de la mar a la muntanya
ets ginesta que acompanya
la via. I al novembre
al desfullar la flor
digues: sí, sí
per la independència.

Adéu Espanya

Catalunya sobirana
saluda al món
amb la República Catalana.

Serem lliures

serem a Nacions Unides.
Sempre agermanats,
farem rotllana.

Un somni fratern

per la pau.
Podem arribar
a la superació,
amb un castell
d'equilibri i força.

Capdavantera la bandera

estelada oneja i vetlla
la flamma.



Mª Carme Pérez Vidal, dins,


Llibre de la XVII trobada de poesia catalana : Puigcerdà, 2015

Quan et miro

Quan et miro
xiprer, o pedra, o flor,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
dels teus pètals que es marceixen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.




Narcís Comadira, dins,


5 poetes de Girona. 1966

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes
d'hivern; vestia sedes a l'estiu.
A voltes pels carrers veïns
topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,
els batecs de la vida, les remors
dels alès. La vesprada fa ressons
de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma
amb totes les vessants del temps. Es troba
el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça
teories a compte de l'estima.
L'estima simple pel carrer camina.




Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell

Endreça

Gent del meu ferro i bandera,
catalana gent d'avui
que em volteu per escoltar-me,
siguin obscurs els meus mots
o siguin com l'aigua clara:
primer de tot us diré
que qui com jo pregon canta
mai no ha de témer que el temps
li clivelli les paraules.



Agustí Bartra. Alguna cosa ha passat : una tria de poesia transparent. 1995

Edició: Anna Murià.

Pròleg: Miquel Desclot.

07 de febrer 2016

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu
on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

06 de febrer 2016

Ara s'atura

Ara s'atura,
sojorna una paraula
dins les mans, fràgil
insecte, i les mans s'obren
amb fregadissa d'ales.




Teresa d'Arenys. Tanka, 1991

Inclou versions de tankas japonesos per Joan Alegret

En homenatge al bisbe Pere Casaldàliga

Pere, germà de lluita i d'esperança,
el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits l'aurora,
hereu de tots els pobres de la terra,
màrtir vivent de l'única croada
que el cel ha beneït i beneeix,

tu, l'home lliure en un país d'esclaus:
ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.

Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l'Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.

La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l'Amor.

Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.

Va caure un mur com tots els murs cauran,
i no hi haurà fronteres que ens deturin.

Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.

Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l'Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.

Fem un sol món dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.

Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
venuda a muntegueres al drapaire,
i ni tan sols se'n guarden als museus.

L'anyell juga amb el llop i la pantera
s'ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.

Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d'or i no amb espases.
Totes les llances es tornaven falçs
i, a l'hora de la sega, com fulguren!

Ai del qui s'atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria mai no haver nascut.

Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l'estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa'ns la torxa de la teva fe.



Climent Forner. A sou d'amor. 2002

Divendres

Somriures benaurats
a l'alba. I, al mig del dia,
un interregne de sol.

Senyals d'autenticitat,
imaginació i alegria vital,
i, sí, ben mirat, delicadesa.

Agraïment visual,
pupil·les,
una presentació elegant.


Teresa Grau Ros

Ho deia Xènius

Children's section
Ho deia Xènius. "Teresa és un nom que té mans;
capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor.
Teresa és un nom a la vegada modest i molt fi.
Teresa és un nom feiner." I a fe que, tenint al
davant la Sra. Rovira, les paraules del Glosador
esdevenen profecies. Filla del polític i historiador
Antoni Rovira i Virgili, ha conegut més d'una
maltempsada, però amb autèntic tremp noucentista
sap convertir la dissort en saviesa i generositat
vers els altres. Ella ha estat una discreta Ariadna
que ha dedicat la seva vida, com si res, a fer
sortir els llibres del laberint amb una força
delicada i tenaç: la gràcia de l'atenció, el gest
amorós de qui se sap marmessora d'un tresor.
Triar, endreçar, recomanar són accions contra
l'oblit i la ignorància, de sòlid i pacient triomf
contra la barbàrie. Deixant l'amable aixopluc
de l'arcada de la galeria de casa de la Teresa,
ressona encara més endins el vers carnerià:
El temps, encara temps, de quietud s'emplena.



Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira
. Escola catalana, 409 (2004), 32-40

05 de febrer 2016

Encara viu en tu

Encara viu en tu: ¿la veus, aquella nena
que va deixar la casa i l'era i el jardí?
La seva mar reposa en els teus ulls
i encara llesca l'ona amb dits maldestres.
Els seus somnis pervenen fins a tu
i els il·lumina una rialla fresca.
Va dir ja fa uns quants anys mirant el vell xiprer:
La teva veu a l'alba tan feble i desesmada
m'arriba coratjosa quan s'obren els portals.
M'emporto el teu perfum, la teva llum de tarda
perquè al meu cos revisquin quan ja t'hagi oblidat.




M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001